Cork

El vaixell Juan de la Cosa, que cobreix cada quinze dies la línia Cork-Santander, ha estat noliejat per la Conferència Episcopal Irlandesa per fer un viatge extraordinari amb motiu del congrés. Salpa el trenta d’octubre amb la meitat dels capellans d’Irlanda com a passatgers. Tres d’ells, que viatgen amb bitllet de primera classe, no han estat ordenats mai. Marcus Tóibín s’ha despenjat de l’expedició a darrera hora, per raons de servei, ha dit, tot lacònic, el coronel Lowry. El substitueix un xicot jove, d’aire espavilat, que es diu Séan O’Dhomhnaill. L’Éamonn no el coneix: acaba de tornar a Irlanda després de passar uns anys a Washington, diu, però no han de patir perquè és un bon element. Són ordres de dalt, innegociables. Tóibín es queda.

Tenen tots els papers nous de trinca, estrenen noms que no són necessàriament divertits però sí plausibles: l’Esteve es fa dir Joseph Wieczorek i és un capellà polonès, fugit dels comunistes, que estudia al col·legi que els pares dominics tenen a Newbridge. Haver afegit una personalitat més a la tirallonga de noms i bagatges biogràfics que ja arrossega li provoca una sensació de gran irrealitat. Al final no sabrà quina és la seva primigènia filiació, i això el capfica. L’Éamonn es diu Thomas Kinsella, de Sligo, en honor al sotsdirector, i el Séan és Séan Connelly, vicari a Monivea. L’Éamonn i el Séan passen per ser ordenats tardans, el producte d’unes vocacions sòlides però que s’han manifestat en la vida adulta, quan ja han tastat les misèries de la vida secular i han trobat consol en la religió. És l’única manera de justificar aquells rostres expressius, com tallats a destral, a anys llum del posat generalment boví propi dels capellans pastats als seminaris. Tots tenen la benedicció expressa del primat de Tot Irlanda, el cardenal D’Alton, que, en un gest de deferència, n’ha estat informat pel coronel i no ha sabut trobat raons de pes per oposar-s’hi, més enllà d’una vaga preocupació per delimitar la línia primíssima que separa la transgressió justificada del sacrilegi.

Abans de salpar han rebut una formació intensiva per reforçar la seva disfressa, per refrescar una mica les subtileses de les darreres tendències en litúrgia i per reforçar aquella gestualitat una mica mel·líflua que és tret estructural i distintiu dels capellans catòlics i que, per tant, té un caràcter universal. A l’Esteve no li fa cap falta, perquè la pot activar de manera natural, però l’entrenament reforça les habilitats innates. Les classes les ha impartit mossèn Rea, el capellà que el G2 té en plantilla i, per tant, és immune a encàrrecs estranys. Els ha convertit en un simulacre plausible de capellanitat, amb uns nivells acceptables d’afectació i amanerament.

La Caitlín no s’haurà de vestir de monja: ha aconseguit una substitució a l’ambaixada d’Irlanda, a les oficines, i l’esperen a la feina el dia dos de novembre, amb tots els plàcets i papers necessaris. El marit de la Caitlín, Paddy McAihoda, arribarà a Madrid tot just quan comenci el congrés i en qualitat de periodista, com a enviat especial del Boston Examiner, atès que amb el seu aspecte de pinxo malcarat, els ulls blau gel, de llop, i aquella cicatriu lletjota de metralla a la galta dreta, és impossible que pugui passar per capellà, ni amb la més gran benevolència. Quan ho van saber, tots tres van protestar, dient que, posats a triar, s’estimaven més viatjar a Madrid com a periodistes, que beuen el que volen, fumen, festegen senyoretes i forniquen, que no pas com els capellans, que igualment fumen, festegen i forniquen, però amb discreció i secretisme.

Les queixes són purament cosmètiques, per fer broma. L’Esteve se sent segur amb la disfressa. Està acostumat a portar sotana, i ha aconseguit recuperar un accent anglès plausible, en perfecta sintonia amb el seu improbable origen polonès. Com que no preveu tenir gaires oportunitats de lluir idioma i accent a la molt castissa Espanya, per poder tractar amb els indígenes i fer-se entendre té assajat un simulacre d’italià castellanitzat, un idioma postís, pintoresc i pràcticament inintel·ligible, que hauria estat el producte d’un parell de llargues estades a Roma. I sobretot confia en les seves habilitats llatinistes per comunicar-se, si mai s’escau, amb els participants al congrés, que vénen de tots els racons de la cristiandat. Vint anys més tard, recorda amb agraïment aquelles classes infinites que li donava mossèn Mas. El professor de llatí del seminari va ser capaç d’estovar la seva tossuda resistència inicial contra la llengua de Virgili a còpia de fer-li traduir cants de l’Eneida del dret i del revés, amb l’auxili d’algun calbot ben donat quan se li entravessava la quarta declinació i oblidava el funcionament dels participis absoluts. Però gràcies a tant de patiment —set anys interminables— l’Esteve és capaç de mantenir una conversa fluida i entenedora en llatí. I és que no hi ha esforç sense recompensa.

La darrera nit a l’illa la passen a The Gateway de Barrack Street. Fa molta calor dins del pub, però l’Éamonn i el Séan duen les gorres enroscades fins a les celles per no haver de mostrar a la concurrència la coroneta que acaben d’estrenar. Tot i que els han fet la molt discreta tonsura a la romana —un cop descartada la radicalíssima i medieval modalitat irlandesa, que discorre d’orella a orella i feia deu segles que havia passat de moda— se senten com si anessin pel món amb el cul a l’aire. Com que l’Esteve, des de jove, ja té mig pelada la closca per herència familiar i no necessita coroneta, ell és l’encarregat d’anar a buscar les pintes a la barra. Han estat bevent a poc a poc, conscients que serà impossible trobar una cervesa tan ben tirada a Espanya, mentre s’escampa, com una boira espessa, una certa tristor atlàntica damunt de la taula. El punt culminant de la vetllada es produeix quan l’Éamonn s’aixeca tot d’una i canta My Lagan Love amb la seva veu de baríton, molt de sentiment i, com a cop d’efecte al final, l’aparició d’uns llagrimots insòlits en un homenàs de la seva envergadura. Mentre canta es forma una rotllana de parroquians, que se l’escolten amb respecte i admiració. Quan acaba, un bon samarità deixa damunt la taula una ampolla de Powers plena. L’Esteve està convençut que aquella cançó evoca una tristíssima història d’amors secrets que l’Éamonn mai no explicarà a ningú. Com que intentar esbrinar el motiu últim de la cançó hauria estat entrar en un carreró sense sortida, evoquen temps passats per no haver de pensar en el futur immediat. El recurs fàcil, inesgotable: tornen a reviure episodis de la revolta del nord, les bregues i emboscades on van participar. Ai, l’assalt a la rectoria d’Omagh, recordeu? Una mica més i hi deixen tots la pell. Evoquen la memòria d’alguns companys caiguts. Ai, el jove Conlon, el recordeu? Va inventar una fórmula per fer bombes incendiàries, amb trementina, sabó, benzina i l’alcohol dolent que surt a la primera destil·lació del poteen. Ai, som vius de miracle.

Quan els fan fora del pub només tenen temps d’anar a l’habitació de l’hotel a recollir la maleta, posar-se les sotanes i baixar cap al port per embarcar-se al Juan de la Cosa. Proven d’anar drets mentre pugen per la passarel·la i que no se’ls noti l’acció desestabilitzadora del Powers, però només ho aconsegueixen a mitges.