Quimeres

Josep Pla es vol fondre quan veu entrar al cafè aquella mena de mossèn amb aspecte de capellà trabucaire. Els cambrers del Levante es donen cops de colze i els parroquians abandonen, per un moment, el seu estat habitual d’ensopiment per mirar-se’l de cua d’ull. Pla hauria de córrer cap als serveis, buscar una finestra que doni a la corrala i desaparèixer amb destí desconegut. No hi ha a Irlanda ningú capaç de dir-li que l’últim capellà catòlic que havia dut patilles a Espanya va ser el cura Merino?

El Séan li fa un resum ofegat i fragmentari del que ha passat durant les darreres hores. Déu del cel, no els pot deixar sols, pensa, a la que bades te la foten. Però amb l’Esteve detingut, és només qüestió de temps que caiguin les columnes del temple. S’ha quedat amb el cul a l’aire. Però de cap manera no està disposat a deixar-se enxampar, perquè hauria suposat una derrota inadmissible. Si no el van matar durant les setmanes increïbles de la Purga, és senyal que aquell govern de sarsuela, integrat per una trepa de malalts socials, no el podrà matar ara.

—O sigui que vinc amb tu, noi de les patilles, porta’m allà on sia que us amagueu i feu-me un raconet, que jo menjo poc i puc menar una vida discreta. No seré una nosa, us ho prometo. No sé cuinar i ronco com un tuberculós, però per la resta, no sóc un hoste conflictiu, ans al contrari, m’agrada la conversa i, si mai convé, paro taula i rento plats. Tan bé com hauria estat a París.

Potser si se’n sortia estaria en condicions de demanar una altra corresponsalia. O potser no. En qualsevol cas, els seus dies a Madrid s’acabaven. Bé o malament, això encara no es pot dir. Qui ho pot saber, en aquell moment estrany, crepuscular. El pas sobtat a la vida clandestina és, en certa manera, excitant. Té papallones a l’estómac i una mica de coragre. Pla, t’estàs fent vell per a segons quines quimeres.