Guindalera

Les dependències de la Puerta del Sol estan destinades per als lladregots i per als presoners comuns. Després del cop de la Puríssima, el vuit de desembre del trenta-quatre, l’edifici de la direcció general de Seguretat, l’antiga Casa del Correo, es va convertir en el principal centre de la repressió contra els dissidents. Centenars, milers de presoners van ser retinguts i interrogats als llòbrecs soterranis del casal, després del procés sumaríssim que va acabar amb l’afusellament públic al Campo del Moro d’Azaña, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Santiago Carrillo i la Pasionaria, i que va donar pas als mesos terribles de la Gran Purga, coincidint amb l’ofensiva militar per recuperar les províncies segregades. Per la DGS hi van passar tots els republicans, socialistes, comunistes i anarquistes que van poder enxampar, amb alguns carlins de propina i per donar exemple. Durant aquell llarguíssim hivern, cada matinada sortien deu o dotze camions carregats amb presoners amb destí a les fosses que, durant el dia, els batallons de treball havien excavat vora el torrent de San José, a Paracuellos, i als afores de Torrejón de Ardoz. Els executaven amb una pluja de metralladora, després d’un patètic simulacre de judici. Franco estava decidit a eliminar físicament qualsevol rastre d’oposició, perquè de cap manera no volia enviar els opositors a l’exili, on només farien que conspirar i fotre nosa.

A l’Esteve, pel que sembla, li tenen una consideració especial i li volen estalviar el tràngol d’anar a espetegar a unes masmorres tan connotades. El cotxe on l’han carregat dóna tombs pel centre de Madrid durant dues hores. El conductor no ha rebut instruccions precises. Tu vés donant voltes i ja t’avisarem. Creix té tota l’autonomia a l’hora de gestionar les seves captures i pot organitzar els interrogatoris com li roti. Hi ha maniobres que, com més discreció tinguin, millor. Un cop els interrogadors hagin acabat la feina, ja hi haurà temps per traslladar el detingut a una comissaria convencional o, segons com, deixar-lo a la porta de Carabanchel, on els carcellers l’esperarien amb candeletes. I això si és que el detingut no ha de passar abans per l’hospital o, directament, anar a la morgue. Passa sovint. Mira, ha saltat per la finestra mentre l’interrogàvem, quina llàstima.

El cotxe fa una escala tècnica a Alcalá amb Recoletos. Més cèntric, impossible. Ningú no s’ha pres la molèstia de tapar-li els ulls. El copilot baixa i Creix, que s’espera a la cantonada, ocupa el seu lloc. Amb un gest brusc ordena al conductor que continuï. Parla en castellà. El català que ha emprat a l’hora de la detenció ha estat purament ornamental, una deferència cínica.

—Et porto a la Guindalera, Farràs. No sé si n’has sentit a parlar. Veig que no. Quina decepció. Veuràs. És un xaletet molt bonic, d’un empresari amic de Millán Astray, que ens el va donar perquè en féssim el que ens rotés. Oh, la Guindalera és un bon barri.

L’Esteve no diu res. No ha de dir res, no pot dir res.

—Saps què és, una guindalera? —continua Creix—. Una mena de cirerer.

No contesta però pensa: te les pots fotre al cul, les cireres de la podrida guindalera, fill de la grandíssima.

Creix riu i encén un puret pudent. És part del petit ritual que acompanya les victòries. El puret. I després se n’anirà de putes i els pegarà o les penetrarà amb el canó del revòlver.

—M’has decebut, Farràs —diu Creix—. Et feia més llest. Has caigut al parany de quatre grapes. Ha valgut la pena sacrificar un peó per enganxar-vos a tots. Bé, era un peó deixat. No pas un dels nostres, la qual cosa és encara millor per als balanços. Si vols que et sigui sincer, començo a estar tip d’aquesta plaga d’alemanys que tenim. I els altres amics teus cauran, si és que no han caigut ja, perquè sabem on teniu el cau. És curiosa, aquesta tàctica. Que no teniu ningú més, els catalans, que n’heu d’anar a llogar fora? Potser no, ara qui hi penso.

Que passi tot com més de pressa millor. L’Esteve intueix quin serà el procés, però n’ignora els detalls i no pot ni imaginar-se com ho faran. Cada maestrillo torturador té el seu librillo. Görtz, unes hores abans, no havia aguantat pas gaire. L’Esteve no sap del cert quin és el seu llindar, perquè no s’hi ha trobat mai. Sospita que ben baix. Recorda un parell d’interrogatoris brutals. El primer l’any trenta-tres, als calabossos de Via Laietana, on un fill de puta de policia amb bigotis de morsa va pelar el cap del fil d’un llum d’escriptori i es va entretenir a socarrar-li els testicles. Sí, feia molt de mal, però el que tenia el paper de policia bo conservava algun escrúpol i el va aturar abans que l’Esteve no acabés amb els ous ferrats. L’altre cop va ser el gener de l’any quaranta-tres, al mig de la guerra, quan, per culpa d’un delator, els alemanys van detenir a la casa de Juncàs la major part dels oficials de la quarta secció de les Milícies d’Interior, reunits en assemblea. El delator no sabia ben bé què delatava, i els soldats que els van enxampar —encara rai que no eren de les SS— estaven convençuts que eren uns milicians rasos concentrats a la casa per atacar un comboi de transport de municions que passaria aquella mateixa nit. No tenien un especial interès a obtenir informació, perquè els semblava tot diàfan, i es van estimar més fer un interrogatori rutinari abans d’afusellar-los. Noms, edats, procedències, com si volguessin portar una estadística. Es pensaven, per una falla en la intel·ligència, que eren els membres d’un escamot de sabotatge. Carn de canó, soldadets als quals no valia la pena de destinar-hi esforços mirant d’obtenir noms i localitzacions de dipòsits d’armament i explosius perquè no sabrien pas on eren, o si els donaven alguna indicació seria només per desviar l’atenció i fer-los perdre temps. Una sessió col·lectiva de tortura, sense cap concessió. Els havien tancat en una cort, a prop de la fonda nova dels Esplovins, a tocar de la carretera. Un capità que tenia pressa va accelerar el procés. Prou suplicis. Fotia crits als soldats, au va, senyoretes, que és tard i vol nevar. Acabem amb la feina d’una vegada, que ens esperen a Oliana a sopar. És difícil afusellar tanta gent de cop, sempre n’hi ha un que rep menys xarop que els altres. D’un en un la feina és més polida, gairebé no hi ha marge d’error. A granel, la cosa canvia. En principi el capità havia de rematar-los amb una ràfega de metralladora, però se li va embussar a mitja repassada, scheize, i va considerar que mai tant, ara no em posaré a desmuntar-la, que és fosc i tenim pressa. Au, cardem el camp, deixem-los aquí i ja els trobaran. I a l’Esteve li va ser fàcil fer-se el mort quan ja estava mig mort, i pensava que allò era el purgatori, els cossos veïns que es refredaven mentre el seu encara conservava una espurna d’escalfor, un batec somort. Van passar hores o dies o anys fins que l’ermità de Castell-llebre va baixar amb uns sacs de calç a colgar els morts, i va veure que n’hi havia un que bellugava una mà, el va treure d’aquella muntera de companys difunts, el va curar com va poder de dues ferides de bala lletges però certament no definitives, va contactar amb la Milícia perquè l’evacuessin a Andorra pels pitjors camins del món i va permetre, amb el seu esforç i arriscant-ho tot, que la vida continués.