Bola de neu

L’hivern del vint-i-dos, passejant amb l’Olga pel parc Poklonaia de Moscou, Andreu Nin va fer una gran bola de neu. Feia goig, era perfecta en la seva esfericitat. La va fer rodolar fins al marge pendent d’un prat, i la va engegar costa avall. La neu era freda i seca, acabada de caure: de seguida va agafar velocitat i, a cada giravolt, es feia més i més gran. L’Andreu tenia por que no acabés arrossegant un grup de nens que jugaven amb un trineu per la part baixa. La bola anava directa cap a ells, i els hauria fet saltar com si fossin bitlles si no fos perquè va impactar abans contra un bedoll i es va desfer en mil bocins. De retorn cap a Madrid l’Andreu ha recuperat aquella mateixa sensació: ha desencadenat, de la manera més innocent, una esllavissada de conseqüències imprevisibles. Però es consola pensant que ell ha fet la seva feina, tot el que havia estat capaç tenint en compte els materials a l’abast. El que passés a partir d’aquell moment dependria d’accions i factors diversos i fins i tot d’efectes contraris entre ells, dominats sempre per les lleis absurdes de l’atzar. Ell no pot fer res més que asseure’s, esperar els resultats i observar-ne les conseqüències. I avisar a qui calgués avisar.

Són les vuit del vespre. Una mica tard, potser, per tornar a l’ambaixada dels Estats Units del carrer Serrano sense que s’encengui algun llumet d’alarma. Però ho ha de fer, perquè l’esperen. Aparca lluny i s’hi acosta com si fos un veí del barri que fa tard a sopar. Al marine de la garita li demana per l’agregat militar. El senyor Williamson, sí. Als dos els és igual que l’agregat militar no es digui Williamson, perquè el nom equivocat és la convenció que li assegura el pas, a l’hora que sigui. L’Andreu entra a l’edifici, convertit en un ens translúcid, transparent, gairebé invisible. Mister Walsingham l’espera fresc, clenxat i descansat, amb una camisa neta i una corbata perfectíssimament nuada al seu lloc, com si s’acabés de llevar. Saben que la nit serà llarga.