Poor Clares

—Sotsdirector Kinsella.

La Caitlín està dreta. Dreta no: rígida, com un pal d’escombra.

—Seu, dona, seu.

No s’asseu, no pas encara. N’ensuma alguna: els de la secció d’Anàlisi no es deixen entabanar així com així. Bons uns, són, pensa el sotsdirector. Els ulls de la Caitlín són tan blaus que semblen blancs i li fan una mica de respecte.

Encara no fa ni deu minuts que el sotsdirector Kinsella ha acabat de parlar amb el coronel Lowry. Li ha deixat un d’aquells encàrrecs tan bonics d’acomplir. No sap per on començar. Totes les possibilitats són igualment dolentes, però opta per fer una mica de marrada, ni que sigui per comprovar la consistència del terreny.

—Caitlín, seu, per favor —insisteix—. Bon dia. Gràcies per haver vingut tan de pressa.

S’asseu. El sotsdirector fa veure que consulta el seu expedient.

—Caitlín. Tu vas estudiar amb les Poor Clares de Galway, oi?

No té cap necessitat de contestar. Si està escrit a l’expedient és que sí, i la Caitlín sap que ell ho sap i que està fent una maniobra de distracció. El sotsdirector agafa aire, perquè sap que, a partir d’aquell moment, la conversa no serà gens fàcil.

—Bé. Veuràs —continua—. Els col·legues de l’Agència ja ens havien avisat fa unes poques setmanes, que passaria això. No sé com s’ho fan, els podrits, però sempre l’encerten. És la seva feina, ja ho sé. Tenim un vell conegut teu que ens ha demanat ajuda, en nom d’un país amic que està passant, o pot passar, per ser més precisos, per un moment complicat, i que té una derivada que semblaria que ens afecta directament, encara que, ara per ara, no podem calibrar-ho prou bé. De manera que no ens hi podem negar. No volem negar-nos-hi, tampoc. Ni volem ni podem, no sé si m’explico. No hi ha marge de maniobra. Ho hem de fer perquè ens ho han demanat i perquè ens ve de gust fer-ho i si no ho fem, rebrem. O sigui que és bo per a Irlanda i és bo per al món.

La Caitlín és gairebé telèpata. Un pèl per sota. No és capaç de llegir el pensament, però sap interpretar les expressions de la gent, té una estranya percepció per entendre què hi ha al darrere de cada paraula, de cada gest, i sobretot de cada silenci. Per això la tenen destinada a Anàlisi.

—Ja sé què em voleu dir, sotsdirector. No cal que continueu. Mossèn Farràs ha penjat la sotana i ens demana que li tornem un favor. M’equivoco?

Coi de dona, és mig bruixa.

—Bé, sí. En certa manera. No del tot.

El sotsdirector Kinsella li explica, fins allà on pot i sap i s’imagina, què és el que està passant. Li parla dels membres de l’Uranvereien, de com els americans han confirmat les seves identitats i, de passada, la realitat difusa de l’amenaça, que, tot i inconcreta, és prou versemblant i posa en risc l’estabilitat d’una Europa que s’agafa amb pinces. També exposa les seves sospites, que a ells els farien fer la feina bruta i que els catalans havien estat els escollits per empastifar-se les mans i, en cas que tot s’espatllés i acabés malament, acabarien passant per ser l’ase dels cops. Però, ai las, algú ha de fer-ho, es queixa.

La Caitlín hi està d’acord, encara que amb algunes reserves. Són les normes del joc. Si els cosins de l’Agència hi estan al darrere i mouen els fils ells tampoc no poden negar-s’hi. No té cap sentit evitar el que és inevitable, diu, i sempre tindran un mínim avantatge si accepten la col·laboració abans que els la imposin.

—I m’hi jugo el que vulguis que em fareu vestir de monja —sospira la Caitlín—. Si no, a què ve això de les Poor Clares.

La punyetera.

—Si t’hi veus amb cor. És una possibilitat.

La Caitlín ha crescut entre monges clarisses, dels cinc als disset anys. Sap perfectament com es mouen, com es vesteixen, com mengen, com pensen, com dissimulen allò que realment pensen. Al Trinity, i més tard, quan va començar a treballar al G2, era la reina de les festes amb la seva cèlebre imitació de la mare Birgit, recitant les poesies místiques en gaèlic que escrivia. És clar que pot passar per monja. El dubte l’ofèn.

Cal resoldre algun altre serrell.

—I què dirà el Pádraig? —pregunta el sotsdirector.

—Què ha de dir? —s’esvera la Caitlín—. No li he de demanar pas permís. Però quan ho sàpiga voldrà venir, ja us ho podeu imaginar. No es voldrà perdre la festa per res del món. I potser no ens anirà malament.

—Però quan va acabar la guerra va deixar el servei —objecta el sotsdirector, sense gaire convicció.

La mirada de la Caitlín ho diu tot, sense cap necessitat de rèplica. Quina importància té, això? Des de quan és un impediment? El Kinsella sap que té raó. Tota l’estona entra i surt gent del G2, segons sigui menester, perquè les barreres administratives són només una excusa per als dropos i porucs, i el Pádraig té els seus defectes, però no és ni dropo ni poruc. El marit de la Caitlín és un bon soldat, un home d’acció, una peça polivalent, que pot donar un cop de mà sempre que calgui. I, a la que es trobi l’Esteve, pensa, es moriran tots dos d’un atac de gelosia aguda. Perfecte, perfecte.

—Caitlín —confessa el sotsdirector—, jo me’n rento les mans. Compleixo ordres, però tot plegat em sembla una bogeria, una via directa cap al desastre.

—Millor així —diu ella—. Començava a avorrir-me a la feina. I això, cregui’m, és el pitjor que hi ha.