Barrera

Potser sí, que es pensaven que tots els guripes de Madrid i part de l’estranger se n’anirien com desesperats a la carretera de València, a veure passar el camionet de Naranjas Buchana Sociedad Limitada amb la càrrega dels arroplegats més arroplegats de tots els arroplegats. De policies, de fet, no en troben. Però el cas és que no compten amb l’exèrcit. Són a la sortida de Madrid, a Majadahonda: un control format per dos camions entravessats a la carretera i que obliguen a fer una ziga-zaga i a alentir el pas. Un sergent escruta el poc trànsit que travessa el control i demana els papers. El vehicle que tenen al davant passa sense problemes. Els toca a ells. L’Esteve s’atura i fa abaixar la finestreta. El sergent treu el cap per inspeccionar l’interior. L’Esteve, molt dissimulat, clava un cop de colze al professor Mir, perquè es col·loqui en situació d’alerta i es tregui les ulleres fumades, sense tenir en compte que el professor fa dos dies que s’està concentrant tot esperant aquell moment. El sergent se sorprèn de veure aquella estranya combinació: dos capellans d’aire castigat al davant, un cardenal d’uniforme i l’encarnació de la Kundry de Parsifal al darrere. Si hagués fet la inspecció ocular als altres dos cotxes, el seu desconcert hauria estat encara més gran. El professor Mir intenta protegir-los amb una tècnica de control mental que consisteix a generar confusió, amb l’objectiu que el sergent s’atabali i sigui incapaç de fer raonaments racionals. Si més no, ho intenta. Abans que el sergent tingui l’oportunitat de dir res, el cardenal Pla se li adreça en un italià de cúria romana, impecable en la pronúncia i sobretot en la retòrica associada. Li explica que són l’avantguarda d’una petita expedició formada per tres vehicles, que aquella senyora tan rossa que seu al seu costat és l’esposa de l’ambaixador de la Dinamarca davant la Santa Seu, molt catòlica ella malgrat ser filla de terra d’heretges protestants, i que el seu objectiu no és cap altre que la visita al nou punt calent de la veneració mariana, el Prado Nuevo de El Escorial on, com sens dubte ja deu saber, s’ha produït una aparició de la Mare de Déu, esdeveniment del qual tenen les referències més favorables sobre la seva autenticitat, i que fóra llàstima deixar la santa terra d’Espanya sense haver pogut pelegrinar al lloc exacte de l’aparició on, si la Providència ho considerava oportú, podrien fins i tot rebre la gràcia d’un nou avistament. Després d’aquesta filípica el sergent es queda cavil·lant uns segons com si s’hagués bloquejat, moment que aprofita el cardenal per rematar la feina.

—Però, com és natural, vós voldreu comprovar la nostra filiació. I feu bé, perquè no se sap mai quina mena d’impostors poden voler superar aquesta tan distingida barrera. Hi ha molt desaprensiu que corre sense repressió ni control, fins i tot en aquest paradís de la decència i la seguretat que és l’Espanya de Sanjurjo, a qui Déu ompli de benediccions. Padre Mironi, prego.

El professor Mir obre el cartipàs que han estat preparant, ple de passis de radi, salconduits, passaports, cintes, segells, cartes de recomanació i tota mena de cèdules, i el dóna al sergent.

—Ecco —li diu, mentre continua amb l’emissió d’ones mentals.

El sergent fa el gest de mirar-se’ls, però és clar que la comprovació de tot aquell paperam és una feina que supera la seva formació i exigeix la presència d’un expert en diplomàtica.

—Uh, passin, passin —diu—, no els voldria pas entretenir. Segur que tot està en ordre.

El cardenal li toca el front amb el tou dels dits.

—Que Déu nostro senyor us beneeixi, i que la seva santa Mare intercedeixi per vós, la vostra família i, en general, ho faci extensiu a totes les forces armades, a l’oficialia i a la classe de tropa també.

—Amén, amén —coregen tots.