El carro de fenc

El mut xòfer Pepe el porta cap al Prado. El trajecte, sense entrebancs i embolcallat en un silenci obligat, serveix perquè l’Esteve pugui descansar una mica, perquè no ha aconseguit aclucar l’ull en tota la nit, tenallat per pensaments circulars i una sensació de neguit que no ha pogut esborrar de cap manera. Tant de bo el viatge cap al centre hagués durat un estona més. Plou a bots i barrals, el dia és especialment rúfol i trist, i el taxi del senyor Pepe és com un capoll de metall i fusta, calent i confortable. El sol·lícit conductor aparca al carrer del darrere del museu, davant mateix de l’església dels Jerónimos. Amb senyals, l’Esteve li fa entendre que, si no torna al cap d’una hora, una, se’n vagi sense mirar pel retrovisor.

L’Esteve s’acosta amb reverència al casalot. A aquella hora i amb aquell temps tan orc pràcticament no hi ha ningú esperant. A les nou en punt, un conserge obre les portes amb un grinyol de masmorra. És el primer a entrar: passa cap dins avançant un parell de copistes professionals i un grupet de turistes americans molt emocionats, perquè han fet un viatge impossible només per anar a veure Las Meninas. Entre els clients matiners no hi ha ningú que tingui un aspecte estrany o sospitós, però és evident que qui l’hagi convocat no entrarà amb el primer grup, sinó que controlarà l’entrada des d’alguna altra banda i esperarà el moment propici. L’Esteve sap el camí de memòria: passa de llarg per les sales principals, camí d’una escala secundària que baixa al nivell inferior. Ni Velázquez, ni Rubens, ni Goya. Aquell dia no. En circumstàncies normals s’hi hauria entretingut uns minuts, només per saludar els vells coneguts, però ha d’anar per feina.

A ca l’Adela ningú no li ha demanat què vol dir allò del carro de la palla. Però l’Esteve ho sap perfectament. S’hi ha passat hores i més hores al davant, atret per una estranya fascinació. Qui l’hagi contactat ho sap, i aquesta és una revelació tan pertorbadora que, mentre s’hi acosta, sent esgarrifances.

Els quadres del Bosch són a la planta baixa del museu, una d’aquelles sales al marge del circuit lògic, que sovint no és visitada si no tens molt clar que hi has de passar. La llum de plom que filtren els finestrals i les claraboies dóna una sensació d’irrealitat, de viatge en el temps. Hi ha un vigilant que pesa figues en un racó.

El Prado té quatre obres del Hyeronimus van Aeken, àlies el Bosch, que era un dels artistes predilectes de Felip II, que sentia per les seves pintures una atracció gairebé malaltissa. El carro de fenc és un tríptic amb tres escenes. La de l’esquerra és una representació del paradís. No és estrany que sigui la menys interessant de les tres, amb Adam, Eva i algunes altres figures. La taula central pinta la vida terrenal, la dels plaers i comoditats, però també la de l’enveja i la violència. És on hi ha el carro de la palla, carregat fins dalt de fenc i arrossegat per uns monstres. A dalt, ben tous, hi ha un grupet de músics, que canten i toquen el llaüt, flanquejats per un àngel i un dimoni que fa sonar una trompeta recta. A peu pla, una turba intenta enfilar-se dalt del carro amb ganxos i escales. La de la dreta és la taula que representa la fi del món. És, i van haver d’esperar gairebé cinc segles per entendre-ho, la prefiguració d’Hamburg després de la bomba —de Kyoto, també—: un castell de parets negres, un incendi al fons, unes bromes fosques que esborren el cel i l’horitzó. L’Esteve s’hi podia passar hores, contemplant-la, fixant-se en els detalls aparentment absurds o inconnexos que, sumats, fan del quadre una crònica extraordinària de la condició humana. És el revers de l’altra pintura que el fascina, Els ambaixadors, l’obra mestra de Holbein que hi ha a la National Gallery de Londres. En aquesta, sota del realisme gairebé exagerat dels detalls, dels vestits, de les joies, dels instruments astronòmics, hi ha un missatge ocult que ningú no ha estat encara capaç de desxifrar. A la del Bosch és exactament el contrari: quan el veus et sembla estar dins d’un somni —d’un malson— però la imatge que després et queda a la memòria és d’una gran terrenalitat, d’un naturalisme excessiu.

L’Esteve no s’ha fixat prou bé en l’altra pintura, o només ho ha fet de passada, atret per la cosmogonia integral d’El carro de fenc. Està penjada vora una cantonada, a la paret més curta de la sala, en un indret més mal il·luminat. El rètol proclama el seu títol, fascinant i precís: Extracció de la pedra de la follia. El format de la pintura és rectangular, però l’escena està dins d’un cercle: la resta l’ocupa una inscripció en lletres gòtiques i filacteris daurats sobre un fons negre. L’Esteve intenta llegir-la, però entre la cal·ligrafia refistolada i el fet que està escrita en —suposa— flamenc, no hi entén res. És igual. L’escena és pertorbadora: un metge amb un embut metàl·lic al cap fa una trepanació amb bisturí a un home. El malalt, que s’està assegut en un escó, és un boig, però la seva expressió és estranyament serena, tot i que, si s’hi fixa bé, pot percebre una ombra al·lucinada en l’expressió del rostre, amb uns ulls molt oberts, nas boterut de borratxo i una boca tova, desdentegada. Hi ha dues figures més: un frare de cabells blancs, amb una gerra de metall a la mà, i una monja que s’arrepenja damunt d’una taula, amb un llibre gruixut en equilibri damunt del cap. El paisatge de fons dóna un contrapunt de serenitat a l’escena: una successió de planes amables, esquitxades amb arbredes, i al centre una ciutat difuminada amb un campanar esvelt. Unes muntanyes blavoses cap a l’horitzó, que es confon amb un cel nòrdic, bromós i baix. La intervenció, feta a pèl, en un temps en què no hi havia èter, fa que el pacient s’agafi amb força als braços del seient. Amb la punta del bisturí, el metge empeny cap a fora una pedra. És un roc petit i cantellut, de formes irregulars, pintat amb unes poques pinzellades, com si l’artista hagués perdut la paciència a l’hora de representar-la o, simplement, com si la veritable protagonista del quadre no li interessés prou i preferís aturar-se en els detalls secundaris que, en el fons, són els importants. El sentit de l’escena no és del tot evident. Tots tenim una pedra de la follia a dins, cadascú la seva, i els que t’assenyalen com a boig estan més sonats que tu, però t’obliguen a passar per un tràngol dolorós per guarir-te, mentre que ells romanen còmodament instal·lats en la seva pròpia malaltia.

L’Esteve nota una presència silenciosa, al seu darrere, que contempla la pintura per damunt de la seva espatlla. Es gira, molt a poc a poc. Una trinxera blava plegada damunt del braç dret, un vestit de tweed, un monocle.

Karpets, Aleksandr. Nin, Andreu. Qui, si no.