Llum vermella

L’oficial Cañas s’ha presentat a la sala de comunicacions tan aviat com la senyoreta Despuig, l’operadora en servei, truca a dalt per reclamar la presència de l’oficial de guàrdia. Ella ha seguit el procediment establert: assegurar que la via està oberta, rebre el primer avís de connexió, comprovar que la contrasenya és vàlida i encabat córrer a avisar els superiors. És el primer cop que la Isabel veu funcionar la Màquina. Mira, Isabel, això és la Màquina, li van dir el primer dia que va entrar a treballar, com si allò fos el Sant Grial. Aquí tens les instruccions. Te les estudies quan tinguis una estona, per si de cas. La Màquina funciona bé, tot i la seva evident factura artesanal. La comunicació amb l’altra banda és prou fluida, tot i que la Isabel nota que a Madrid hi ha pressa. Més que pressa, una urgència tenyida de por.

L’oficial Cañas s’asseu al teclat. El ritme d’intercanvi de frases és lent, d’una morositat que exaspera. La Isabel s’ho mira sense intervenir. L’oficial bufa i rebufa. La cinta de paper apareix, amb parsimònia i un ronc de poc greix a la bobina, per un dels extrems de la caixa. En principi la Isabel no està autoritzada a llegir-lo, però la situació és tan tensa i tan estranya que no se’n pot estar de mirar els missatges de cua d’ull, mentre els llegeix l’oficial. Bomba gran. El Cañas se n’adona i fa que s’allunyi, mentre arrenca el tros de cinta, però no pot fer-la fora perquè ell no sap com alternar entre el mode emissor i el mode receptor. Cansat, se n’aparta i deixa que la Isabel torni a seure davant del teclat.

—Demana identificació —ordena—. Vull saber qui hi ha a l’altra banda.

«Identificació». La Isabel sap que amb la contrasenya n’hi ha prou per validar. Però l’oficial Cañas té un interès especial per saber-ho, i té prou autoritat per ordenar que la Isabel demani la identificació. Ho fa. A l’altra banda hi ha una pausa llarga, que correspon a un moment de dubte.

El paper s’embussa just quan arriba la contesta. No hi ha temps per obrir la caixa i mirar de posar-lo bé una altra vegada però la Isabel apunta la seqüència de tecles que es mouen soles, com el teclat fantasma d’un orgue.

—Mossèn Farràs —diu.

Així que la Isabel pronuncia el nom, el paper es desembussa tot sol.

«Tallem comunicació».

—I ara apaga-la —ordena el Cañas—. Que no em sents? Apaga-la d’una puta vegada.

—Però…

—Ni peròs ni hòsties, Despuig. Que l’apaguis o vaig a buscar una destral i ja veuràs tu. El Bardolet no hi és. L’Estragués tampoc. Són a una reunió al ministeri i avui ja no tornaran. I a l’hora que som no se’ls podrà localitzar. Al ministre no se’l pot interrompre. Aquesta no és una via segura. L’hem de tallar. A hores d’ara, els lampistes del CESIBE van com bojos buscant d’on coi surt l’emissió. Talla.

La Isabel gosa discrepar. Si en aquella casa s’han de complir ordres, les seves són prou clares.

—El protocol diu que he d’aguantar la comunicació tant com sigui possible, tant com vulgui la part que connecta.

—Me’l passo pel cul, el protocol —brama l’oficial—. Vols que els perdem a tots una altra vegada?

La Isabel busca el commutador, que està amagat en un lateral, i el fa girar. Llum vermella.