Ritz

Mentre baixen per l’escala principal, l’Esteve exposa al ministre les seves condicions. De fet, només en té una, que és innegociable. Si en arribar al peu de l’escala el ministre no hi dóna la conformitat, toca pirandó i se’n torna a fer de vicari i ensenyar de lletra als andorranets. Primera i única: cap tracte amb el Bardolet. Que quedi ben clar. Tenen una història d’amor coneguda, llarga i complicada, i no la resoldran ara en quatre dies. L’interlocutor que faci d’enllaç amb el ministeri ha de ser algú de confiança. Si això no els va bé, adéu-siau. Fins aquí la condició. Però després ve l’objecció conceptual. L’Esteve s’atura al darrer replà. No és la primera vegada que mantenen converses importants en una escala. Són espais de trànsit, no són de ningú. Són territoris que no reben càrregues, no acumulen retrets ni ressentiments, llocs on hi ha com un corrent tel·lúric que s’emporta cap avall tot el que s’hi diu.

—Senyor ministre —diu l’Esteve, que no ha acabat el memorial de greuges—. Quina camama és aquesta, la dels adormits? Si més que adormits estan morts. Quina possibilitat hi ha de tornar a organitzar una xarxa que va funcionar, i encara a empentes i rodolons, vuit anys enrere, i que em van obligar a deixar estar d’un dia per l’altre, amb prou feines sense poder avisar? Cap ni una. I vós ho sabeu.

El ministre Badia encén una cigarreta, sense alterar-se gens ni mica per l’empipamenta de l’Esteve. Com si fos la primera vegada que ha de contenir les invectives d’un agent rebotat. Cada dia, abans d’esmorzar, n’ha despatxat tres o quatre, que n’hi ha que són uns torracollons i uns rondinaires. Impassible, rebat l’argumentari. El Bardolet, sí, que és un escarràs amb bons padrins, no serà un problema. Farà el pont i no hi haurà cap dificultat, perquè el Laureà és el primer interessat a evitar-lo. Això rai. Punt número dos. Els adormits. El numeret davant dels polítics és necessari. I el ministre Badia li ho ha advertit: no ha de fer cas de res del que es digui a la reunió. Davant d’aquella patuleia hi havia coses que, per raons òbvies, el ministre no podia explicar. Havia d’ensenyar-los una mica de mamella, fer-los creure que els polítics prenien la iniciativa, que ho tenien tot sota control.

Continuen escales avall. Malgrat la pota ranca, el ministre Badia va prou àgil. És un home que sempre ha tingut pressa, no pot perdre el temps en operacions improductives. L’Esteve, que probablement amb el temps i la clandestinitat ha aconseguit un control notable de les seves urgències, ho fa més a poc a poc: cada esglaó és un petit repte, no es pot exposar a una relliscada. Al peu de l’escala els espera un mosso amb la maleta de l’Esteve, al qual li sap una mica de greu veure que no es quedarà a fer nit en aquell meublé de luxe.

—Això no és el Ritz, Esteve —diu el Badia, que li ha llegit el pensament—. El ministre Tarradellas, que és a Tortosa, ens ha cedit molt gentilment la seu del ministeri de la Reconstrucció. Volíem un lloc discret on poder reunir-nos.

I tant. Discretíssim, sí. A aquestes hores, Barcelona en deu anar plena, pensa l’Esteve.