Palauet

El viatge continua i desfilen els quilòmetres, muts. S’aturen un moment al Canaletas d’Igualada a fer un cafè silenciós. L’Arsènio està mig penedit per haver suggerit la parada davant del memorial, però no podia haver calibrat la reacció de mossèn Esteve, que sembla afectat per un atac de pena o bé d’alguna altra manifestació de l’esperit que l’Arsènio, que és un home simple, no es veu amb cor de caracteritzar.

Entren per la Diagonal. És el mateix recorregut que l’Esteve i els seus companys havien seguit la vigília de l’alliberament. Vint-i-set de gener. Mil nou-cents quaranta-cinc. Calia fer neteja dels grups de sabotejadors i col·laboracionistes que tenien la intenció de dificultar l’entrada triomfal de la divisió Leclerc-Escofet que avançava, sense trobar pràcticament cap oposició, des del Besòs. I sí, li va tocar a l’escamot de l’Esteve deixar-ho tot a punt per a la cerimònia final de la guerra. Els regulars deien que eren els escombriaires, amb una musiqueta sorneguera que no aconseguia amagar una punta d’enveja. Circulaven pels carrers deserts d’una ciutat expectant dins d’un blindat lleuger i amb la llista de la compra. Confidents, col·laboracionistes, traïdors. No n’havia de quedar cap. Si fugien, mira, millor. De tant en tant, un franctirador amb mala punteria els disparava. Van passar por al Ritz, on els alemanys tenien el quarter general, ple de resistents: el van haver de buidar amb l’auxili d’un morter.

D’aquella ciutat desfeta, mig en runes, a un pas de l’ensorrament final, n’ha sorgit una de nova, que encara mostra les cicatrius terribles de la guerra, però que ha enfilat decidida el camí de la reconstrucció. Arreu petardegen camions americans i alguns d’alemanys, excedents tronats de la guerra, carregats amb bigues i ferros, es veuen tot de bastides i obres d’edificis nous. Com que és migdia i fa un solet entelat de tardor, l’efecte de les restriccions elèctriques no es percep gens. Passen els tramvies plens de gent, la canalla es penja dels estreps, es veuen alguns cotxes circulant pel centre, i indicadors humans del reviscolament econòmic: viatjants de comerç que arrosseguen maletes amb els seus mostraris de vetesifils i minyones que aprofiten el dia de festa per passejar. Hi troba ganes de viure, després de tant de patiment. Quin contrast amb la monotonia geòrgica del seu exili interior andorrà, on el més excitant que havia passat en sis mesos era, de llarg, l’avistament (i encara suposat) d’una óssa a les Terres Paleses. A l’Esteve, tot d’una, li vénen unes ganes enormes de robar una bicicleta, córrer Diagonal avall i començar una vida nova als carrers d’aquella Barcelona que es desperta, després de tants anys de privacions i sacrificis. Treballaria del que fos. Podia fer d’estibador al port, de cambrer, de paleta, de fuster. O millor encara, de cuiner al Set Portes o de pianista de cafè-cantant. Del que fos, sense càrregues ni responsabilitats insuportables, sense el llast del passat. Potser més tard s’hi atreviria.

L’Arsènio té unes instruccions precises, que han estat transmeses pel vicari general en persona deu minuts abans de sortir del garatge episcopal. Si mai algú els ho demana, van cap a l’arquebisbat, a la plaça de la Catedral, on mossèn Esteve ha de portar un missatge urgent del bisbe Martí. Però en realitat l’Arsènio l’ha de deixar al passatge de Méndez Vigo, on hi havia hagut l’ambaixada d’Itàlia abans de la guerra, un edifici preciós que va ser confiscat en concepte de reparació pels bombardejos del febrer del trenta-cinc.

L’entrada al passatge està barrada per una tanca, controlada per un mosso que comprova que la matrícula del Buick sigui la que té en un llistat i el deixa passar. L’Arsènio atura el cotxe davant de la portalada, on hi ha un parell de mossos més que fan veure que no ha arribat ningú. L’Esteve baixa, amb una cama adormida, i no s’adona que l’Arsènio ha saltat abans per agafar la maleta. Veu com la tragina amb aquell posat d’home de muntanya, galtavermell, nas llarg, una mica geperut, i no es pot estar d’imaginar que el seu xòfer fa tota la pinta de ser el ramader que porta els corders a l’escorxador. La imatge li sembla, en aquest cas, estrictament literal.

—Molta sort, mossèn Esteve —li diu l’Arsènio, tot posant dos dits a la gorra, a tall de salutació, mentre dubta si ho diu o no—. Perdó. Mossèn Farràs, vull dir.

L’Esteve no té temps per reaccionar. Un home de paisà baixa a buscar-lo així que l’Arsènio puja al cotxe. La seva cara li és vagament familiar, però ell no mostra cap signe de reconeixement, i l’Esteve no és capaç de trobar la connexió entre el rostre i un nom. N’ha conegut tants com gairebé n’ha oblidat. T’estàs fotent vell, Esteve, pensa, perds facultats, i això no pot ser. Seriós com un bastó, inexpressiu, a frec de la mala educació, el comitè de recepció unipersonal li allarga una mà tova i suada, li agafa la maleta amb un punt de brusquedat i fa que el segueixi cap a l’interior.

—Us acompanyaré a una habitació, per si de cas us voleu canviar i refrescar —diu, mirant malament la sotana—. D’aquí a vint minuts us vindré a buscar. La reunió està programada a la una.

L’Esteve no gosa preguntar qui ha convocat la reunió ni qui hi assistirà. Ben aviat s’ho trobarà, i és millor no fer suposicions abans d’hora. Entra a l’habitació, una fantasia de motllures de guix i entapissats amb alcova i quarto de bany annex, pots de sals i sabó d’olor. Tant de luxe l’aclapara, acostumat com està a llits de ferro, màrfegues de llana vella i gibrelletes esmaltades. I constata que hi ha aigua calenta, que raja lliure i a voluntat sense haver d’escalfar bugaders al foc. No té pas temps d’omplir la banyera i abandonar-se una estona a la mol·lície i a la sensualitat de les bombolletes. Si Companys fos viu, pensa, sens dubte faria servir amb aquella alegria el palauet dels italians com a picadero oficial, i allà s’hi passaria més estones que no pas a les avorridíssimes estances del Palau de la Generalitat. Però Companys no hi és, i l’Esteve no s’imagina de cap manera el president Carrasco fent-ne ús amb intencions lúbriques sense una autorització expressa del senyor arquebisbe de Tarragona.

L’Esteve es treu la sotana, la doblega i la posa a la maleta. Aquest gest li alleuja l’esperit. Anar vestit de corb tot el dia li pesa a l’ànima, tot i que reconeix que, com a peça d’indumentària, la sotana és summament pràctica i estalvia d’haver de prendre moltes decisions. Es renta la cara com fan els gats, i es posa l’únic vestit que té, un de gris fosc amb ratlleta blava, que havia estat a la moda abans de la guerra. Es nua una corbata negra i estreta, d’anar a enterro, i es calça unes sabates de cuiro tenyit de dos colors, de gàngster, que s’havia comprat a Londres l’any quaranta en un rampell excèntric: si l’havien de pelar, que el matessin amb unes sabates boniques. Troba que el vestit, que abans li anava balder, és una mica just, que la bona vida l’ha engreixat, ell que sempre ha estat tan magre.

És prop de la una. L’Esteve se sent dins d’una ratera, és massa tard per fugir. Però si ha arribat fins aquí és per culpa d’un rosec interior que fa anys que dura, sense que el canvi de vida hagi servit per esmorteir-lo. S’estira al llit i tanca els ulls. Tot plegat té un aire inquietant i irreal, una dimensió de malson difícil de suportar. Sap perfectament que un món convuls i amb problemes l’espera a fora. Si no, per què l’havien anat a buscar? Tota la seva vida adulta l’ha passat netejant clavegueres, fent la feina bruta que ningú més no volia o no podia fer, i el temptaran amb més acció, sabent que hi caurà de quatre grapes. Un últim servei.

S’aixeca amb recança del llit: truquen a la porta. No és l’home antipàtic que l’ha rebut adés. A l’altra banda hi ha Josep Badia, ministre d’Interior de la República.