Camp d’aviació

Així que es fa de dia es presenta a la casa de la Bunyola el ministre Badia, amb l’Estragués i un home d’aspecte tèrbol que fa pinta de metge forense. Per sort, no troben l’Esteve i la Virgínia en cap actitud contrària al decòrum, sinó asseguts a la taula de la cuina, ullerosos, repercudits pel cafè dolent, l’anís diabòlic i una cadena sens fi de cigarretes. Durant tota la nit han pogut trenar una catifa invisible feta amb les paraules d’una conversa plena d’anades i vingudes, on han intentat, amb un resultat encara incert, posar pau als vells greuges. La Virgínia ha aigualit el grau de la seva ira, i l’Esteve ha reconegut que ella tenia raó. Sí, ha estat un egoista i un insensible. Mea culpa. Per-do-na’m, li ha demanat, sil·labejant. Perdonat (a mitges, encara, amb un eco de recança que potser no s’esvairà mai).

Així que el ministre i companyia entren, la Virgínia surt a l’era, amb l’excusa de ventilar-se. Ha estat una nit llarga, intensa i plena d’emocions no sempre fàcils de gestionar, i del que tractin allà dins no n’ha de fer res. L’home que va amb el ministre i l’Estragués és l’interventor del ministeri: l’Esteve ho ha endevinat en veure el seu posat escèptic, el vestit gris, de tela gruixuda. Porta una maleteta amb diners —pessetes espanyoles, francs i lliures esterlines, una reserva de francs suïssos per si de cas— i la documentació. Li dóna dos passaports plausibles, amb dos noms nous i dues vides per estrenar i, sobretot, per imaginar. Podrà escollir, segons les circumstàncies, segons les necessitats. Alejandro Navarro Solans, natural de Mequinensa, de la molt espanyola i fidel província de Saragossa i, per tant, perfectament autoritzat a posseir una mica d’accent, vocals obertes i eles allargades. I l’altre: Climent Sala Ballarà, fill de Cardona. Amb el passaport andorrà emès a nom de l’Esteve Gabriel ja és posseïdor d’una santíssima i terrenal trinitat identitària. Tres persones en una. Les fotografies les han fet el dia abans, amb americanes i pentinats diferents, l’un amb ulleres i l’altre sense. Don Alejandro i el Climent seran, als ulls del món, dos respectabilíssims importadors de maquinària tèxtil que mai no coincidiran ni en el temps ni en l’espai. L’Esteve, fill d’una terra rosta on fins i tot els carros són desconeguts, amb prou feines ha tingut l’oportunitat de veure el primer tractor de la parròquia d’Ordino i el segon de tot Andorra, el del Cametes de la Cortinada, una andròmina que li recorda els blindats improvisats que va veure córrer durant els primers mesos de la guerra, adaptats a les ferreries dels pobles amb planxes d’acer i bidons per intentar, en un rampell insensat d’optimisme, plantar cara als alemanys.

—Suposo que no em fareu signar un rebut —pregunta, alarmat, en veure que el senyor interventor comença a treure un talonari de la cartera—. Estic mort, els recordo, i els morts no signen res.

—No, és clar que no —diu el ministre, mentre el funcionari el torna a amagar, confús.

No parlen de res més. L’Esteve encara està intrigat per l’estranya rebuda que s’havia trobat a Barcelona, amb les ferides d’aquell infaust any quaranta-sis no només obertes, sinó encara supurants. El ministre considera que la presència del Del Río i els seus acòlits a la sortida del Palau ha estat una anècdota desgraciada, potser inevitable. Barcelona és un poble, ara més que mai, amb molt desvagat atent a tot el que passa. No ho poden pas controlar tot, admet.

—Ara centra’t, Esteve —diu el ministre—. Deixa’ls estar, els anarquistes. A Madrid no te’ls trobaràs, això segur.

Van fins a la pista de l’aeronaval militar del Prat amb el cotxe del ministre. El trajecte té un aire de funeral, de trasllat al cementiri. De tan negre com és, hauria pogut passar pel carro de l’enterramorts. Només falten els cavalls amb plomalls negres, un mossèn fent asperges i les absoltes habituals. El ministre Badia no diu res durant el trajecte. Millor així, sens dubte. Ni consells de darrera hora, ni recomanacions inútils. El que no s’ha dit fins llavors, ja no es dirà. Parleu ara o calleu per sempre, com fan als casoris. La Virgínia va al darrere. Tampoc no obre la boca. En principi totes les qüestions pràctiques han quedat resoltes. Tot està a punt i les paraules sobren.

El Citroën s’atura en un dels extrems de la pista d’aterratge. Els penells marquen una mica de vent de terra, que va a ratxes. Uns mecànics revisen un avió a l’entrada de l’hangar. Al costat hi ha un altre cotxe aparcat. Aquest sí que té banderola.

—Vés-hi, que t’esperen —indica el ministre a l’Esteve—. Jo ara me n’he d’anar.

Els ministres d’Interior sempre tenen pressa.

—Et carregaran l’equipatge a l’avió i us enlairareu de seguida. No caldrà fer més cerimònies ni més compliments, oi que no? Considera’t acomiadat amb la banda de música en uniforme de gala. Bona sort, Esteve.

—Gràcies, senyor ministre.

La Virgínia mira cap a una altra banda i només li vol agafar la mà uns segons, un contacte fugaç i amb càrrega elèctrica. Sempre ha estat difícil dir adéu a un cadàver en potència, i encara més a un cadàver en potència al qual, només feia unes hores, hauries tret els ulls. A poc a poc, pensa l’Esteve. Si mai torna, la convidarà a sopar al Ritz, li diu. Les promeses, que són el darrer agafador dels desesperats. En baixar del cotxe l’Esteve no mira enrere, no fos cas que es convertís en una estàtua de sal. Així que s’acosta a l’altre cotxe salta un home del seient del copilot i obre la porta posterior.

A dins hi ha el president Carrasco. És un home aclaparat.

—Pugeu, Farràs, pugeu un moment, feu-me el favor.

El president el fa seure al seu costat. En comptes de donar-li la mà, li tusta la cuixa. El president de la República s’excusa per la seva poca atenció el dia abans. Hauria volgut poder mantenir una conversa llarga en un altre escenari, amb temps i tranquil·litat, sense polítics de totes les marques papallonejant per allí, però no va poder ser. Massa ulls, massa dispersió. Les servituds del càrrec. Una agenda de bojos. És, es queixa, un home presoner de les formalitats, i passa la meitat del seu temps, sempre escàs, procurant mantenir un equilibri impossible entre matèria i forma, entre seny i rauxa. Ai, la política, Esteve, és un vesper. Tu rai, que, per difícil que sigui la teva missió, saps tothora quins són els teus objectius. Sí, és clar que hi ha patiment per arribar-hi, però el punt d’arribada és molt clar i està perfectament il·luminat.

L’Esteve protesta.

—No cal que us excuseu, senyor president, no cal.

Deixeu-me marxar d’una vegada, prega l’Esteve, no necessito cap sermonet, de veritat. I no, no cal que em doneu aquest escapulari. Agraeixo el gest, de debò. Bé, si el pare abat de Montserrat hi ha fet una benedicció especial no puc pas dir que no. Moltes gràcies. Me’l poso ara mateix. Potser sí que m’anirà bé una mica d’ajut. No se sap mai. No hi ha brodat el Detente bala, la inscripció màgica que va salvar la vida a tants requetès durant les guerres carlines? El president li agafa les mans.

—I ara aneu-vos-en, Esteve. Que Déu ens ajudi.