Anticipació

Cap a migdia Antonio Juan Creix i el seu presoner arriben al Castillo, que és com en diuen del xalet de la Guindalera. És un casalot que, en unes altres circumstàncies, faria prou goig, perquè el barri és de gent de quartets i el veïnat immediat es veu molt finolis. Entren directament al garatge, a recer de les mirades indiscretes del veïnat.

Potser la millor manera de preparar-se per a la tempesta és l’anticipació, pensa l’Esteve en aquelles estones d’espera. Treure el paraigua de pastor, encara que després un cop de vent el faci inútil i el capgiri, amb les barnilles absurdes apuntat al cel, la tela estripada. Per on començaran? Per ofegar-lo, pels elèctrodes, per la patacada directa, per anar desllorigant els dits, una operació que potser és més subtil però que resulta extremament dolorosa? El penjarien pels genolls, o per les espatlles, en una postura indigna i extenuant? Li posarien la corbata, aquell sistema sinistre de nusos que, a mesura que et vas movent, s’estrenyen cada vegada més, sense que després es pugui afluixar? L’Esteve sap, per experiència, que els prolegòmens han de ser contundents, per demostrar que els interrogadors estaran disposats a tot, però tampoc no han de ser excessivament invalidants. Són un avís: sabem com fer-te mal, molt de mal, i tenim les eines per regular-lo, com ens sembli, amb la cadència necessària per aconseguir els objectius, i contra això tu no hi podràs fer res, ni queixar-te, ni cridar, només exploraràs els límits del teu patiment, que sempre són més a prop del que d’entrada penses, perquè tots els que tractem aquí dins es creuen que són herois.