Llorts

Enric Ardèvol, cap del Servei d’Ordre Públic de la República, no ha estat mai a Llorts. Tampoc a Andorra, que per a ell és un país de conte de fades, una cosa pintoresca enquistada al mig de les muntanyes i governada pel senyor bisbe d’Urgell i pel general De Gaulle. I abans de De Gaulle, per Von Stülpnagel. L’Enric és de secà, i la seva jurisdicció s’acaba en un poblet miserable que es diu la Farga de Moles, on hi ha una guingueta amb dos mossos avorrits que vigilen la frontera.

El dia abans el ministre de Governació, Josep Badia, li havia donat una ordre sorprenent:

—Enric. M’hauràs de fer un favor. Vés-me a buscar mossèn Farràs. No facis aquesta cara. Sabem on és. Viu a Llorts, a Andorra. Hi fa de vicari. Puja-hi amb dos homes de confiança, sense fer soroll, i me’l portes aquí.

Quant de temps feia que no sabia res de l’Esteve, des que els seus camins s’havien separat? Tres, tres anys i mig? Des de la fi del quaranta-sis, quan van tornar d’Irlanda. Havien passat moltes coses, en aquell temps. Una vida sencera.

L’Enric havia seguit les indicacions que li havia donat el ministre.

Tu passes Andorra la Vella i a Escaldes agafes la carretera de l’esquerra, cap a la Massana i Ordino, i amunt. Fins a Llorts. Compta els pobles, que no hi ha rètols. És el cinquè poble després d’Ordino. Si et perds, pregunta. A Llorts només hi ha un carrer, tu tira gravada amunt, i busca l’escola, o alguna cosa que s’hi assembli. En teoria el poble és tan petit que no n’hi hauria d’haver, però hi ha molta canalla a la part alta de la vall, els andorrans només fan que criar, els hiverns són llargs.

I l’Ardèvol no va gosar preguntar què era una gravada per no passar per pallús.

Però és impossible perdre’s en aquell poblot de mala mort. És veritat: només hi ha un carrer. I l’Enric dedueix que la gravada és el paviment, els palets de riu clavats a terra, que estan pensats per poder córrer amb sabatots de fusta però no pas amb sabates de ciutat.

Des de la part baixa del carrer sent la cadència de la taula del set. Ve del primer pis d’una casa, al qual s’accedeix per una escala de gat. Ai, aquells esglaons, l’encant de l’arquitectura rural. Encara em fotré de cap, pensa. Respira fondo abans de trucar. No sap per què, s’imagina que l’Esteve l’espera. No hauria de ser tan senzill enxampar-lo. I qui obre és ell, vestit de capellà de poble. Torna a agafar aire, s’ofega. És l’alçada, potser.

—Mossèn Farràs. Déu vos guard.

Dos segons d’un silenci breu, sòlid.

—Enric Ardèvol —el to és sec, un pèl desagradable—. Què collons hi fots, aquí?

—He vingut de visita.

—Fot el camp. Ara mateix.

Sempre tan simpàtic, pensa l’Enric, però sap que no li tancarà la porta. Hauria entès que li clavés un cop de puny als morros, perquè la darrera vegada que s’havien vist, a Dublín, no havien acabat precisament en bons termes.

—Estic retirat, Ardèvol —continua dient l’Esteve—. Si has arribat fins aquí, on sant Pere va perdre la barretina, bé ho deus saber. Sóc el vicari de Llorts, ara.

L’Ardèvol se’l mira incrèdul. Si ni tan sols ha estat ordenat diaca. Ell, que és home creient, no s’atreveix a dir-li-ho a la cara, però pensa que la seva impostura és un sacrilegi, segurament comès amb la connivència del senyor bisbe d’Urgell. Però és sacrilegi. Pecat mortal, excomunicació, exposat al foc etern de l’infern. L’objecció de l’Esteve és pura retòrica, una pixaradeta a la cantonada per marcar territori. Tots dos ho saben. L’Enric no se n’anirà pas, i mossèn Farràs, un cop descoberta la seva disfressa, no té cap possibilitat d’ignorar-lo. L’Enric intenta justificar-se, anar per les bones. No ha fet dos-cents cinquanta quilòmetres de viatge fins a aquell cul de món per acabar parlant amb una porta. Només vol transmetre un missatge. I porta una carta del president.

—Oh, una carta del senyor president —se’n fot l’Esteve—. Quina il·lusió, que m’escrigui. Mira, estic trempant.

L’Ardèvol no li fa cas, treu un sobre lacrat de la butxaca de l’abric. Paper de fil, pesa. Com se’ls gasten, a Presidència, pensa.

—Do’m, això —li ordena l’Esteve.

—T’espero al cotxe.

L’Ardèvol gira cua per baixar, a poc a poc, les escales, vigilant de no estimbar-se per culpa d’aquells esglaons diabòlics. Missió acomplerta.