GMC

A mitja tarda, l’Esteve baixa fins a la Seu amb el camió del Fornesa. És un GMC americà reciclat de la guerra que els picadors dels boscos d’Arinsal han omplert de pins. Ha deixat a la rectoria d’Ordino una carta per a mossèn Iglésias, que havia anat a Durro a un enterro, on li explica que ha hagut de marxar a Barcelona per causa sobrevinguda. Li demana que perdoni sisplau les inconveniències per no haver-lo avisat amb més anticipació, que li sabia greu deixar la parròquia, la grex, grex gregis, desemparada, etcètera. I res més; no cal amanir-la amb excuses impossibles. L’Esteve sospita que no tornarà mai a Llorts, i vol que mossèn Iglésias, en llegir la carta, se’n faci el càrrec, que sàpiga que aquell vicari tan desmanegat que li havia encolomat lo sinyor bisbe té plom a l’ala. S’emporta una maleta de mida mitjana amb la roba de civil i un parell de mudes. Amb un pensament de preocupació, constata que és impossible que uns calçotets nets siguin més grocs.

Els mossos de la frontera els deixen passar, després de donar un cop d’ull rutinari a la guia. No demanen a l’Esteve el passaport andorrà, que és idèntic al que tenen tots els capellans que exerceixen ministeri al Principat. Amb prou feines reconeix el rostre que mostra la fotografia grapada al costat de la signatura del síndic general, tot i que ja s’havia acostumat a respondre amb els nous cognoms, que eren, des de feia sis mesos i a tots els efectes, Gabriel Torralba. Encara rai que havia pogut conservar el nom de fonts. Així, als ulls del món és Esteve Gabriel Torralba, nascut a Ansalonga un any, un mes i un dia després de la data real. És un nom prou plausible, i de propina el fa un any més jove. Endreça el passaport a la cartera. És un petit tresor, una àncora, i no pensa pas tornar-lo.

El xòfer del camió el deixa a la porta de la serradora, a l’entrada de la ciutat. Troba la ciutat trista, com endormiscada, només remoguda per la cridòria de la canalla que corre pels carrers arroplegant el fem de les mules d’un batalló de soldats que acaben de passar, camí de la caserna. Al llarg del camí compta una dotzena d’edificis bombardejats que encara no han estat reconstruïts: tan sols n’han tret la runa i els han acabat d’enderrocar, tot esperant temps millors. El pont nou que els enginyers de l’exèrcit han construït sobre el Valira ha entrat en servei. És un pontó provisional, sense cap gràcia, amb prou feines uns taulons sobre dues bigues d’acer i una barana de corda, però de moment fa el fet.

A les parets dels solars buits l’agutzil ha encolat un pasquí de l’alcalde, un escrit descoratjador que recorda als veïns pagesos l’obligació de declarar les collites, fins a l’última punyera, al Servei d’Abastiment de la República. Hi ha pena de presó per a aquells que intentin falsejar les dades. La lectura del ban, amb aquelles ombrívoles disposicions, l’entristeix. Però als coberts del carrer Major, camí de Palàcio, l’Esteve troba una escena que l’anima: hi ha un magatzem on un grup de dones buiden cistells de rovellons i els trien, per vendre’ls als mercats de Barcelona. L’olor de bosc humit, de molsa i de pinassa, és reconfortant. El reconnecta amb la seva infantesa, a Tor, abans que els seus pares emigressin, l’any vint-i-set —van ser els primers del poble— a Barcelona, a Hostafrancs, on naturalment van muntar una vaqueria. Quan van marxar de Tor, l’Esteve feia un parell d’anys que s’estava al seminari de la Seu, esperonat pel senyor rector, que el va veure dotat amb totes les condicions necessàries i moltes ganes d’aprendre. I els pares pensaven que, si més no, allà l’atiparien i estudiaria i, com que era el petit de quatre germans, si acabava de capellà això no faria cap nosa, sempre va bé de tenir un enllaç directe amb la providència, podria ser d’utilitat en el cas improbable però no impossible que Déu existeixi.

Les vacances dels primers anys s’estava a Tor, amb els padrins, fins que l’avi va morir, la padrina va baixar a Barcelona i els pares van tancar definitivament la casa. Quan l’Esteve es va instal·lar a Llorts, moltes vegades havia tingut la temptació de pujar al port de Cabús i baixar fins a Tor, però mai no es va atrevir a enfrontar-se amb els records més feliços per por que la realitat li arrabassés una part de la vida.

L’Esteve s’atura un moment a la porta de Palàcio. Està nerviós, com si li costés donar el pas, com si la llinda fos una altra frontera. I no ho és. Ningú no l’ha obligat, però tornar allà suposa remenar un altre cop els llots que pensava que s’havien sedimentat. No hi ha espai per al penediment. Van fer el que havien de fer. No hi havia cap altra opció real, i volia creure’s la fal·làcia que assegura que qualsevol altre hauria fet el mateix donades idèntiques circumstàncies.