L’hereu

L’Esteve Farràs es queda parat en veure que el ministre en persona el ve a buscar. En teoria el Badia gran és encara el seu superior, perquè mai no hi ha signat cap manifestació oficial de renúncia. Tot i que mai no han tingut un tracte especialment proper, es coneixen de fa un munt de temps, des dels dies moguts del trenta-quatre, quan tot va començar.

L’abril del quaranta-cinc, poques setmanes després de l’armistici, tot just quan semblava que el país podia tornar a aixecar el cap, els falangistes van assassinar el germà petit del ministre, el Miquel. El van matar al despatx de Via Laietana, amb un paquet bomba: una lliura d’explosiu i una paperina de claus, amagats sota mitja dotzena de xolissos pallaresos. Amb això en van tenir prou per carregar-se’l a ell i a la seva secretària. I al Badia supervivent, el president Companys li va oferir la successió en el càrrec del seu germà —i tothom ho va veure com la cosa més natural del món. L’Esteve va escriure a Josep Badia una nota molt sentida de condol, on s’oferia per al que calgués. I el ministre li va prendre la paraula. L’endemà ja n’havia identificat els autors. No va ser difícil: una cèl·lula de la Falange integrada per quatre bocamolls que feien el fatxenda amb la seva proesa. Al cap de tres dies ja no en quedava ni un de viu. L’Esteve va organitzar la venjança, i ho va fer a la seva manera, amb la marca de la casa de mossèn Farràs: sense encantar-se, sense dubtes a l’hora de planificar, sense contemplacions a l’hora d’executar i sense remordiments després, amb soroll, sang i sobretot eficàcia. El missatge havia estat enviat una altra vegada. Mireu, nois: no perdrem el temps en detencions, processos i judicis, per poder-vos esclafar ens passarem l’estat de dret per la soca dels ous. No ens estarem de punyetes. Ens ha costat molt arribar fins allà on som per tenir miraments amb els que ens volen destruir. Si voleu guerra bruta, guerra bruta tindreu. Ens posem fora del terreny de joc, sortim al carrer per fotre’ns unes hòsties. Potser l’Esteve no era l’home més polit o el més subtil de què disposava el govern, però això sí: tenia un sentit del deure indestructible i a l’Oficina d’Informació i Intel·ligència sabien que hi podien confiar sense reserves. Amb només una paraula —ni tan sols això, amb un gest, una mirada— n’hi va haver prou.

Ho va haver de repetir amb els anarquistes que van assassinar Dencàs, ministre de Governació, tres mesos més tard de l’atemptat contra el ministre Badia, quan van volar l’entarimat des d’on presidien el lliurament de títols de la primera promoció d’oficials de l’exèrcit que se celebrava després de la guerra. Els dinamiters de la FAI havien omplert la claveguera que passava per sota amb una tona de ciclonita barrejada amb pols d’alumini que havien tret d’una bomba demolidora de la Regia Aeria italiana que no havia explotat. La van amagar més de deu anys a l’espera de poder-la fer servir per una causa justa, com aquell que guarda una ampolla de xampany per a una ocasió. A un desafiament més gran, una resposta més bèstia. A canvi, els que havien ordenat l’execució de la represàlia van recompensar l’Esteve amb l’exili i l’oblit. Ni un copet a l’esquena. Era massa perillós quedar-se a Barcelona: uns i altres volien passar comptes i l’eliminació de l’esquiu mossèn Farràs era prioritat compartida per la Falange i la FAI, aliats en una pinça implacable. I el ministre li va dir que eren incapaços de garantir-li la seguretat. Posa-t’hi com vulguis, Esteve. Impossible. Si no has tingut prou guerra amb la d’aquí vés-te’n a Irlanda a distreure’t una temporada, t’hi podem enviar en qualitat d’assessor militar, que allà dalt ha esclatat una bonica guerra civil i tenim deutes pendents de quan ens van ajudar el trenta-cinc. Ho podem organitzar, tenim tots els contactes necessaris, t’acolliran amb els braços oberts, hi coneixes gent, segur que els podràs donar un cop de mà. I després, si mai vols tornar, ja en parlarem. Però no: no en van parlar més. Ni d’això ni de cap altra cosa.

Cap dels dos no gosa trencar el gel. Al cap d’uns segons que es fan eterns l’Esteve s’hi atreveix. Algú ho ha de fer, no es poden quedar mitja hora mirant-se sense dir res.

—Senyor ministre. Feu bona cara. Us prova, això del poder.

El Josep Badia no és un ministre, és l’hereu del seu germà. El càrrec és un escarràs, un sac de rocs que li han posat a l’esquena, au Badia, ets el dipositari del llegat del capità Collons, ara sigues-ne digne, li deien, perquè n’ets el recanvi natural. Potser no seràs tan bo com el Miquel, però bé ho hem de provar. Quan s’acabi la nissaga dels Badia, ja rumiarem qui hi posem. Duren poc, els ministres: dels tres que hem tingut des del trenta-quatre, ens els han pelat a tots: dos els anarquistes i l’altre, el pobre Revertés, els nazis, que ja és tenir mala llet.

—Sí, és del domini públic que jo sempre he volgut ser ministre en lloc del ministre —sospira.

El Josep Badia s’avança per abraçar l’Esteve. És un impuls, sense protocols ni formalismes. En té ganes, perquè ningú més no li demanarà el que li demanaria. El bastó li cau a terra.

El ministre no té ni la disposició d’esperit ni la condició física necessària. Està cansat. Va coix des de la Guerra de Ponent, quan va caure un morter espanyol a la barraca de l’estat major, a Pessonada, la nit de cap d’any del 1935. Aquella ferida, tan lletja que encara li fa mal, es cuida de recordar-li allò que és essencial: la fragilitat, la convicció que la vida és un sospir i que el que hem de fer és mirar de passar-hi amb un mínim de dignitat i fent el que cal a cada moment.

—Mossèn Farràs, ai coi d’home —li diu—. Pensava que no et tornaria a veure mai més.

—Pla vivia més tranquil sense haver-vos de tornar a veure.

—Gràcies per haver vingut.

L’Esteve no contesta, però amb la mirada li envia una pregunta urgent. Vol que li digui per què l’havien anat a buscar. També emet un missatge: comença a estar cansat, de córrer i d’amagar-se.

—Això no s’acabarà mai —diu el ministre—. Haurà de passar una generació més abans no es comencin a tancar ferides. Abans d’entrar a la sala, t’he de fer una pregunta.

El ministre Badia agafa aire. Tus. La cama molesta. Sap quina serà la resposta, però haver-la de formular li pesa com una llosa. Sua, i s’arrepenja en el bastó. Ha hagut de formular preguntes semblants d’altres vegades, i és conscient que ha enviat un munt de gent a l’escorxador.

—Esteve. Estàs disposat a tornar a posar-te en marxa, una altra vegada?

L’Esteve fa veure que s’ho pensa.

—Us contestaré amb una altra pregunta —diu—. Voldria que em responguéssiu amb la màxima honestedat, senyor ministre. És necessari?

Badia no dubta ni un instant. Té preparada la resposta des del moment en què va donar l’ordre d’anar-lo a buscar, perquè sabia que li faria la pregunta. És la condició indispensable per propiciar el canvi d’estat d’esperit.

—És clar que és necessari, Esteve. Mai no haurien gosat demanar-t’ho si haguessin trobat alguna alternativa raonable.

Badia intenta evitar, al preu que sigui, la temptació de recórrer als esquers habituals: el record als companys caiguts, la necessitat de llençar el llast del passat… Que bé que haurien quedat, en aquell moment, les paraules elevades. Memòria, caiguts, futur. I la pàtria. No l’empra, però la paraula «pàtria» batega al darrere de la petició, potentíssima, essencial. No hi ha cap possibilitat que l’Esteve s’hi negui: altrament no s’hauria mogut de la vicaria.

—En teniu prou amb la meva paraula o heu de fer venir el senyor notari?

—No, amb això ja en tenim prou —diu el ministre—. Moltes gràcies, Esteve. Moltes gràcies.

Badia es relaxa. S’ha tret un bon pes del damunt, i fins i tot sembla que no va tan coix. Els esperen.

—Ara hem de baixar a la reunió —diu—. Sobretot no t’espantis. No facis cas de res del que es digui a dins. Entrem en un terreny desconegut. Estigues tranquil i deixa’ns fer. Si mai et pregunten, tu digues que sí a tot.