L’assemblea

Decíamos ayer, no hi havia hagut guerra, ningú no havia desfet el telarany que els havia lligat en aquells mesos intensíssims, nou anys enrere. L’Esteve s’emociona en veure’ls a tots, com si res no hagués passat, junts per primer cop. Era com si haguessin obert un parèntesi, o encara millor: un calderó, el signe de la notació musical que autoritza a deixar en suspens la pulsió de les notes fins que el director o l’intèrpret considera que ja n’hi ha prou i torna a deixar córrer l’aixeta del tempo. Els veu asseguts en aquelles cadires de barberia, encuriosits. Temorosos, també. Més madurs i, probablement, més eficaços. No s’han de posar nerviosos, no es poden permetre que la pressa ni la pressió els facin donar un pas en fals. Mai abans no havien fracassat, i sap que en aquelles noves circumstàncies, tampoc no fallaran. Tot i el llarg silenci, han continuat acumulant dades, percepcions, notícies que podran ser d’utilitat en qualsevol moment.

L’Esteve els dóna la benvinguda sense discursos lacrimògens. Li sap greu, els diu, haver-los de retrobar a toc de campana i després de tants anys, mogut per una urgència que no admet el retorn als vells hàbits. Encara rai que, l’any quaranta, en veure-ho tot perdut, els recorda, va poder enviar un últim missatge: congeleu-vos, dormiu, com l’óssa que es tanca dins de la seva ossera i passa l’hivern mig ensopida, fins al dia de la Candelera, quan treu l’urpa i, si plou, surt del cau. Confia, diu, que hagin pogut reprendre les seves vides sense ensurts, tot i que compta que durant els primers dies d’incertesa van patir, pensant que tot se n’havia anat en orris i que, en qualsevol moment, els homes del CESIBE els anirien a buscar. Però ningú no els va molestar, senyal que ho havien fet prou bé.

—I ara ha arribat l’hora del retorn.

L’Esteve comença el seu discurs dient que la xarxa que els va substituir al començament de la guerra acaba de caure. Però això no els ha de preocupar, assegura. Són dos circuits independents, sense cap connexió. El més probable és que al CESIBE no sospitin que hi ha una roda de recanvi, pensin que han fet net i que passarà molt de temps abans no torni a haver-hi una estructura operativa.

Veure’ls tots allà, a plena llum del dia, encarnats en cos present, provoca a l’Esteve un sentiment de vertigen. Al capdavall, in illo tempore havien format una xarxa formidable. Si no hagués estat per l’entrada de cavall sicilià del desgraciat del Bardolet, l’haurien pogut fer créixer i evolucionar. Eren una colla d’arroplegats, sí, però precisament la ingenuïtat de l’amateur els va permetre sobreviure en un món de llops professionals, que busquen d’altres llops professionals i no sospitaven de la natura etèria dels agents catalans.

Liquidat el primer punt de l’ordre del dia, l’Esteve els fa un resum urgent de tot el que sap i del poc que intueix. Els parla dels sis membres del club de l’urani, el laboratori del carrer Amaniel. L’amenaça secreta, inquietant i probablement real, d’una bomba bruta. Només tenen això, i una sospita terrible. La sensació de solitud, que ningú no els ajudarà, perquè tothom té els seus fronts oberts i prou feina a casa seva. Encara rai dels nostres aliats irlandesos, diu, però reconeix que participen una mica a remolc, qui sap si obeint instàncies superiors i sense estar-ne del tot convençuts, en una guerra que no acaba de ser la seva i en un entorn que no coneixen gens. En un minut i mig ja ha fet. I no és un resum: ha posat tot el tall a la graella. L’Esteve tem que no hagi aconseguit transmetre la urgència, la foscor de l’amenaça. O potser sí: els seus agents han après a dissimular les emocions, a fer que la tensió no es noti per fora. Entomen les males notícies en silenci, sense comentaris. Han viscut temps difícils, no els hauria de sorprendre que la maldat prengui una forma nova.

El fan patir els tres que no s’han presentat, Mora, Zarazaga i Calvo, perquè no té cap indici per poder interpretar la seva absència. En qualsevol cas, descarta la possibilitat de delació, més que res perquè, si s’hagués produït, ja els haurien detingut a tots. L’Esteve pregunta a tots els presents, un a un, quin pot ser el seu grau de compromís. Qui vulgui pot plegar, només faltaria, i moltes gràcies. No hi ha cap baixa, naturalment.

—Bé. Som els que som. Perfecte. Moltes gràcies.

Hauran de construir un mosaic amb poques tessel·les, diu l’Esteve, i quan aconsegueixin dibuixar una figura prou nítida per poder-la identificar potser hauran fet tard. Però bé ho han de provar. Tornen a la feina. Les bústies tornen a ser operatives, amb els mateixos procediments de control i seguretat que abans. Tothom els recorda, no? Sí, tothom. Molt bé. Millor. Cap modificació. Tornen a ser a l’any trenta-nou. Han engegat una màquina del temps tronada i potser petarà així que la forcin una mica. No hi ha temps per establir nous procediments, però tampoc no tenen cap motiu per pensar que les velles pràctiques no funcionaran.

—Una altra cosa —diu l’Esteve—. No ens tornarem a trobar mai més. Aquesta reunió ha estat excepcional i irrepetible, i tots farem bé d’oblidar-la. Mireu cap al davant i no us fixeu en els companys que seuen al vostre costat. No els heu vist mai. No sabeu qui són, ni a què es dediquen, oi que no?

Són una lògia d’esperits errants reunida en una barberia del carrer Mártires de Alcalá. No existeixen, en el passat no havien existit i demà tampoc no existiran. Tothom fa que sí, però no poden amagar un posat escèptic, que intenten dissimular. Però amb la cara paguen: estan segurs que no seran capaços de trobar res, se senten rovellats, en baixa forma, i l’Esteve no és ningú per retreure’ls res, prou que han fet de presentar-se a una cita suïcida. No gosen dir-li res, naturalment.

La tensió assembleària es relaxa amb les paraules de comiat de l’Esteve. Tothom desfila cap a casa, sense dir res més i sobretot sense fixar-se en els companys. Surten de la barberia deixant un parell de minuts de lapse entre l’un i l’altre. L’Amalio li dóna la mà, la Mariví li fa un petó de cosina i la senyora Adela li dedica una mirada que ho diu tot: tinc por, molta por, gairebé ho havia oblidat tot, però t’ajudaré. Queda amb Josep Pla l’endemà, perquè té un parell d’idees que vol madurar. Amb els altres hi contactarà així que els necessiti. Per la persiana de la barberia l’Esteve mira cap a la terrassa del cafè, a la vorera del davant. Els dos mossèns vigilants encara s’hi estan, en actitud contemplativa davant de la safata de xurros buida.

El darrer a marxar és el marquès. Don Lázaro gasta un castellà refistolat i impossible, d’una retòrica tronada, articulat amb inflexions insòlites, meitat llibresques, meitat d’invenció pròpia. Porta capa amb un folre vermell sang, un bastó d’estoc que ha fet servir diverses vegades i una levita de seda. En la seva presència les senyoretes queden pertorbades, els nens ploren i els gossos ronquen i fugen amb la cua entre cames. És un personatge estrafolari, però és la seva presència excèntrica el que li garanteix l’entrada a tot arreu. Encarna la quota màxima que es poden permetre de transgressió. Més ja no. En algun racó del seu cos bull una glopada de sang solsonina, com a hereu remotíssim que és de Galceran de Pinós, però el que impulsa el marquès a revoltar-se i a informar l’adversari és la lluita contra la mediocritat, contra la resignació, amb l’esperança que la seva traïció —el seu sacrifici— forci un canvi de rumb, el retorn a les essències i a una nova edat d’or.

—Jo he sentit coses, senyor Farràs. Hem de parlar.