Cuques de llum

Han arribat a la fi del túnel. Les cuques de llum s’aturen, expectants. Durant els darrers cent metres la galeria s’ha fet més estreta, com si els que la van excavar se n’haguessin cansat o com si tinguessin la premonició que el seu esforç acabaria per no servir de res. L’aire és prim, o són les angúnies del pas el que els ofega. En algun moment han de passar de costat o acotxar-se per no rascar el sostre amb les banyes. Allà on s’acaba la galeria hi ha una mica més d’espai, una ampliació feta perquè poguessin maniobrar les vagonetes, però no pas suficient perquè hi càpiga tothom. Hi ha una paret que tanca: una superfície llisa. No tenen manera de saber si al darrere hi ha un gruix de mig metre de formigó o bé han tirat una sola filada de totxos, ni si tan sols van completar l’excavació i aquella superfície plana és el simulacre d’un final endreçat. De seguida ho comprovaran. Han arrossegat des de l’entrada un mall i un parell de pics, convençuts que els haurien de menester. Tampoc no tenen per manera de saber què o qui trobaran a l’altra banda. Segons un croquis, un dibuix que no arriba ni a plànol, fet de memòria per l’arquitecte ajudant Otxotorena, la galeria dóna a la cripta central, però tothom és conscient de la insospitada capacitat d’improvisació que poden tenir els responsables dels treballs públics peninsulars, que són capaços d’ignorar plànols, projectes i instruccions per acabar fent el que els rota.

El professor Mir agafa el mall, fa que tothom reculi unes passes i comença a picar amb ràbia. Que fàcil que és, de vegades. La llei del mínim esforç és la seva gran aliada, perquè si els paletes poden paredar amb una filada de totxos, no hi ha cap necessitat de posar-n’hi dues. Salten fragments d’arrebossat i escardills de maons. Al tercer cop de mall s’obre un forat. Els fragments de totxo que cauen a l’altra banda ressonen com si fossin passes dins d’una catedral. El professor insisteix i el fa més gran, però troba resistència. De seguida s’adona del que passa: han col·locat una posella plena d’eines i material de laboratori recolzada a la paret. És un bon senyal, perquè vol dir que s’han oblidat de l’existència del túnel. En conseqüència, amplien el forat de manera que puguin buidar-la i passar cap dins sense haver de fer-la caure. L’Esteve treu el cap pel pas net i enfoca el llum de carbur per veure què hi ha a l’altra banda. És fosc. Aparentment no hi ha ningú. La lot de l’Esteve amb prou feines és capaç de dibuixar una ombra de llum, que llepa les parets de la volta del que és el laboratori més secret del món. Ja hi són.