Failure

A fora ja és fosc. La tarda ha transcorregut lenta. Vetllen les armes. La Teresa descansa a la cambra. S’ha tret l’hàbit, que li pesava com si fos un sudari, i vestida de dona normal se sent alliberada. L’Esteve truca a la porta. Si pot passar un moment. Sí que pot passar, però la Teresa no té esma per a res. Hauria volgut fugir, amagar-se, refer el seu camí des del moment maleït en què va pujar al consolat, obeint aquella consigna estúpida. Hauria estat molt més efectiu deixar una nota a mossèn Julio perquè la fes arribar al monjo aquell de Montserrat i ella, com Pilat, se n’hauria rentat les mans. L’Esteve entra i la Caitlín l’interroga amb la mirada. És fascinant, pensa la Teresa, veure com aquell parell es comuniquen sense necessitat de paraules. Però és clar que no ha vingut a veure la Caitlín, i surt un moment al passadís.

—No hem tingut l’oportunitat de parlar gaire, Teresa —diu l’Esteve—. No hauria d’haver anat d’aquesta manera, tot plegat. Em sap greu.

La Teresa no li pot dir que no passa res. Hauria estat com insultar-lo, perquè l’Esteve té raó. Tot s’agafa amb pinces, i la Teresa té la moral baixa, l’ànim desmuntat. Els moments de lucidesa són cada vegada menys freqüents i tenen una menor intensitat. El ball de disfresses té tot l’aire d’una broma que ja s’ha explicat moltes vegades i que a còpia de repeticions no té ni mica de gràcia. Però potser no hi ha alternativa. Baixen per un pendent que no saben on els durà, si es precipitaran a un abisme o aniran a espetegar a uns aiguamolls on s’ofegaran de mica en mica. En qualsevol cas, la Teresa està convençuda que no se’n sortiran, i l’única diferència serà la velocitat, el ritme del desastre. Els anglesos no tenen cap paraula per designar el fracàs, només admeten l’errada. Failure. Però la seva errada serà un fracàs.

L’Esteve seu a la màrfega. Ella es queda dreta, vora la finestra. Potser així fóra més fàcil la fugida.

—Anima’t, dona —diu, amb un fals entusiasme—. Tinc una notícia per a tu. Voldria que me la valoressis. Heisenberg.

—Heisenberg què —sospira.

—Em diuen que és aquí.

La Teresa empal·lideix, encara més.

—N’estàs segur?

—Sí. Podríem dir que sí. Sempre hi ha dubtes. Però a aquestes altures no ens podem permetre el luxe de dubtar més. És aquí.

La Teresa s’asseu a terra, lliscant per la paret. I plora, amb llàgrimes lentes i en el fons agraïdes, que feia molt de temps que es congriaven i necessitaven una bona excusa per sortir. Si Heisenberg està al darrere de tot allò, estan perduts.

—És el millor, el número u, si és que es pot fer una llista i numerar-la. Molts dels meus col·legues em deien que, si hi havia algú capaç de tirar endavant el projecte, era ell. Ni Hertz, ni Clusius, ni Von Ardenne, molt competents en el seu camp, però que no tenien una visió de conjunt integrada. Només el vell Werner tenia la capacitat suficient, la traça per entendre totes les fases, de veure-hi més enllà dels detalls concrets. Potser no era tan intuïtiu com Oppenheimer, ni tan temerari com Kurxàtov. Més alemany, pel millor i pel pitjor, no donava un pas endavant sense estar completament segur que no seria en fals. Què va passar durant la guerra no ho sé, per què no van ser els primers és un misteri. No m’he cregut mai això que Heisenberg fes malament els càlculs, i no sé per què va caure en desgràcia, o el van apartar. Ho tenia tot a l’abast. La seva família era a Hamburg quan els russos van tirar la bomba. No m’estranya res del que hagi pogut passar després. Hauria d’haver imaginat que ell estava al darrere de tot això. Tu què hauries fet, en el seu lloc?

—No estic al seu lloc —respon l’Esteve—. Prou difícil és aguantar en el meu.

—Ho sé. Vols que et doni permís? I per a què te l’he de donar?

—No necessito el teu permís, només voldria la teva opinió —diu l’Esteve—. Creus que cal que me’l donis?

—Suposo que no. Tu deus saber què fas.

—Diguem que sí. Però no és tan fàcil.

—No ho deu ser, no.

I de què serviria? L’opinió de la Teresa no compta per a res. O sí.

—Hi som a temps? —pregunta l’Esteve—. Si avui mateix el deixem fora de l’equació, servirà d’alguna cosa?

Sempre hi ha dubtes.

—No hauria de ser així —diu la Teresa—. Depèn. Però no ho sé, realment. No tinc cap element de judici per saber-ho. Fins allà on jo arribo, tot està planificat, el projecte és sòlid i no hi ha escletxes per a les improvisacions. Quan això passa, les persones deixen de ser importants i, en el pitjor dels casos, són substituïbles. Però també és estrany que avui encara vulgui estar tan a prop de la fàbrica. Què faràs?

—No ho sé —va dir—. Però ningú no podrà decidir per mi. Va, Teresa. Vés a descansar una estona. Si tot va bé, d’aquí a una hora marxarem tots plegats.