Fusible

Les normes internes del Palacio de Comunicaciones són com les de les casernes: la visita pica a la porta per anunciar la seva presència i, tot seguit, obre i treu el cap, sense esperar que des de dins et convidin a passar. I la senyoreta Mariví sent el truc, tímid, dos copets, del senyor Marcelino Poch, el cognom secret que, des que l’ha sentit pronunciar a la telefonista, li ha nuat la gola. I la porta s’obre i treu el cap el periodista, el Pla, es diu, de manera que aquest és el Poch, i fa només dos dies que l’ha conegut en unes circumstàncies excepcionals i pensava que després d’aquella trobada insòlita no el tornaria a veure mai més. Pla s’està a la porta, brandant un pom ridícul de crisantems, com si els anés a deixar a la tomba de la tieta. La Mariví pensa que el pitjor sempre pot passar i cal estar preparats per a qualsevol eventualitat, i encara més quan has estat jugant amb foc: ens han enxampat, el que podia haver passat deu anys enrere i no havia passat s’ha esperat fins ara, i és aquell home una mica estrafolari el que fa d’avançada, o, en el millor dels casos, el que ve a avisar-me, corre, Mariví, agafa l’abric i fot el camp de seguida, que els dolents pugen les escales.

—Que puc passar? —diu el senyor Poch.

No és pas el to del torsimany que porta les males notícies. Tampoc el del festejador, que ha quedat enlluernat i ha perdut el món de vista i es presenta al lloc de treball de l’enamorada amb flors. Era una altra cosa, la Mariví no sap pas el què.

—Endavant. Tanqui la porta.

Dret, davant de la taula, li explica un conte de la vora del foc inversemblant, però que, un cop relatat en ordre, resulta del tot lògic i previsible.

—I jo què puc fer, pobra de mi? —s’exclama la Mariví.

Josep Pla treu de la butxaca el paperet amb el número de telèfon, i se’l mira com si fos el viàtic portat d’urgència al llit del moribund. Vol saber si és possible saber a qui pertany i també si es pot fer una trucada amb la seguretat que no hi haurà cap esbirro del CESIBE escoltant a l’altra banda. Per a la segona pregunta la Mariví no té resposta. D’entrada, hi ha les escoltes d’ofici no només contra tots els dissidents del règim, sinó contra els tebis o indiferents, que són objecte d’una atenció especial. D’això se’n cuida un negociat separat, que no té cap vincle amb els pobres funcionariets de la quarta planta, com la Mariví, que es dediquen a la gestió de les centraletes i a l’expansió de la xarxa. Des del seu despatx, la Mariví no té manera de saber si aquell és un dels números controlats, cosa que és competència dels hermètics companys del soterrani i dels oficials del CESIBE que els controlen. I després s’ha de comptar amb les punxades aleatòries. Els capitostos del règim saben que la millor manera de prendre el pols al país i controlar-lo és mirar pel forat del pany i escoltar les converses domèstiques pel celobert. L’atzar i un sistema molt ben lubricat són capaços de garantir que no hi hagi manera d’assegurar que no t’escoltaran una conversa. En quin percentatge? Difícil de precisar. En qualsevol cas, és una mala idea mantenir una conversa compromesa per telèfon.

—Ja.

—Com si no ho sabés. Pla, home de Déu, baixi de la figuera, sisplau, sigui realista. Qualsevol diria que som uns passerells i ens mamem el dit.

—Però podem mirar quina és l’adreça —va dir.

—Això sí. Podem.

—I doncs?

La Mariví avisa una de les noies del negociat del costat. Una secretària discreta i eficient, que no farà preguntes. Que ho comprovés, per favor, per cosa d’un rebut defectuós. És una operació fàcil, pura rutina. Casa particular. Barri de Lavapiés. Carrer Salitre, al cor del Madrid més castís, el de l’Agua, azucarillos y aguardiente.

El rebut del telèfon va a nom d’un tal Pedro Poch. Poch amb hac.

Es queden muts, pàl·lids, amb la sang concentrada als peus fins que els seus cors, un cop refets de la impressió, tornen a bombejar-la. El Poch del cognom és un senyal inequívoc. Una bandera dalt del turó. No, si al final a Madrid hi haurà més Poch que Rodríguez.

—I si fos una vàlvula de seguretat? —aventura Pla—. Un telèfon d’emergència, l’últim recurs? Qui més ho podia saber?

—Algú a Barcelona, m’imagino —diu la Mariví—. Algú de confiança. Potser l’Esteve tenia el telèfon però no en sabia res més. Potser li van dir que si anaven molt mal dades hi truqués.

—Però no hem de tenir mai telèfons apuntats. Ni noms.

No, és clar que no. Però les normes es relaxen, es desobeeixen. Només hi havia una manera d’esbrinar-ho.

—Truquem-hi —diu la Mariví—. Mai tant.