La fira de Killorgin

A la fira de Killorgin, l’Éamonn va veure una parada amb gàbies ocupades per una mena de ratolins escuats. Totes tenien a dins una rodeta perquè les bèsties fessin exercici i no s’adonessin de la seva penosa condició de presoners. Aquells ratolins corrien amb alegria, convençuts que el seu esforç tenia algun sentit. L’Éamonn i el Séan se senten igual. Engabiats en una ciutat incomprensible, obscurantista, a un pas de l’esbalçader, sense un objectiu clar i donant tombs tota l’estona. Són objecte del desig de milers de policies contumaços que no tenen altra feina que buscar-los. I en comptes d’amagar-se, procurar no aixecar el cap, agrair les atencions de la mestressa i esperar que escampés la maltempsada, doncs mira, no senyor, tornen a treure la poteta, per si de cas algú encara no n’està al cas. L’Esteve ha tingut una il·luminació absurda, una quimera, que per comprovar si és real o bé una al·lucinació implicaria tornar a topants coneguts però que no són, de cap manera, innocus. Com allò dels criminals que tornen sempre a l’escenari on han comès l’assassinat. A l’Instituto de Radioactividad hi ha tal vegada una llumeta d’esperança i bé han de comprovar si realment aquesta llumeta existeix o és un foc fatu. El primer cop hi van poder entrar amb una certa facilitat, i fins i tot s’havien permès de robar-hi una moto, però res no els assegura que, vist el merder que han organitzat, l’enemic no hagi convertit l’Instituto en una fortalesa inexpugnable o, encara pitjor, en un parany.

L’Esteve és conscient de tots els inconvenients teòrics i pràctics i insisteix a anar-hi sol, per no posar en risc a ningú. L’Éamonn s’ha d’imposar amb uns quants cops de puny damunt de la taula. Ell quiet a ca l’Adela. I ells ja són prou grandets per poder anar-hi sols.

—Queda’t a vigilar les senyores i aquest parell de sonats que se’ns han afegit a última hora —diu l’Éamonn—. Ens emportarem el pobre Paddy, que, després de menjar-se per esmorzar els esbirros del comissari Creix, encara té ganes de més acció i aquí se’ns està marcint, el pobre.

La senyora Adela, sempre tan sol·lícita i amb un guarda-roba sorprenentment ben proveït de moda masculina, els ajuda a adquirir un aspecte digne però discret. Abrics foscos, paraigües. Són la viva imatge d’uns transeünts tardaners i respectables que tornen a casa. A canvi es queda els uniformes de bombers gavatxos, sens dubte pensant que tindran molt d’èxit entre la seva distingida clientela.

En comptes d’anar-hi a peu o en tramvia, que és un exercici exposat i certament arriscat, ho fan en taxi, com els senyors: la senyora Adela, que és una empresària model, té a sou el senyor Pepe, un xòfer sord i mut, un monument a la discreció, un aliat indispensable en un negoci que sempre demana prudència i poques, o nul·les, paraules. Al Pepe només li falta ser cec per convertir-se en el confident perfecte. El trajecte, per descomptat, discorre en silenci. Tothom rumia les seves cabòries, conscients de les dificultats que la vida els va parant, com qui segueix una cursa d’obstacles. En arribar al destí, tusten el Pepe: tu tira, passem de llarg, donem uns quants tombs fins que estiguem ben segurs que no hi ha moros. Sí, Pepe, fins que diguem prou. No perceben res d’estrany, però la gràcia que tenen els paranys és que abans d’entrar-hi no ho saps. El carrer està desert, i a les cantonades properes no hi veuen cap indici de vigilància. Uns quants gats magres i melancòlics sota el xim-xim, una presència fosca en una nit encara més fosca. Potser sí, que no trobaran cap oposició. Va, deixem-nos estar de punyetes i entrem, diuen. Pepe, tu aquí quiet, espera’ns, que sortim de seguida. Oh, el llenguatge universal dels signes.

Tornen a ser al davant de la seu de l’Instituto de Radioactividad, un sinistre volum de formigó, una gegantina capsa de sabates. El Séan és el presoner d’un bucle. La rateta de Killorgin. D’això, els francesos en diuen un déjà-vu, pensa. Repeteixen la seqüència de moviments de la seva primera visita, gairebé fil per randa. La porta del moll de descàrrega s’obre sense més dificultats. Tot està igual com ho van deixar, aparentment. Ningú no ha canviat els panys, de manera que passen cap dins amb la mateixa sospitosa facilitat que l’altre dia. Potser és que de tant en tant el destí els és propici i els fa passar per un camí planer, a condició que després vinguin nous trencacolls. En comptes d’encantar-se a la part inferior, van de dret al despatx del general Vigón, com si fossin a casa seva, passeu, passeu que veureu el piset. El Paddy es queda vigilant l’entrada, brandant el seu formidable pistolot silenciós. Ara saben on han d’anar i què és el que busquen. Pugen les escales que menen a l’altell entre grinyols que la seva angúnia amplifica. No s’atreveixen a encendre el llum, malgrat que les cortines gruixudes, com de teló de cinema, de les finestres que donen al carrer estan passades. Amb les lots n’hi ha d’haver prou.

La Teresa els ha dit que els mapes estaven penjats a la paret de la dreta de la taula, i, segons recorda, el general els tenia enganxats tal qual a la paret, en la més rància tradició de la provisionalitat hispànica. Busquen primer els forats que les tatxes haurien deixat a les cantonades. Hi són, i tant que sí. Hi col·loquen els quatre mapes que suposen que hi encaixen: El Escorial, Alcobendas, Majadahonda, Madrid. Molt bé, bravo, però amb això sol no fan res, perquè podien ser perfectament quatre fulls diferents. Intenten localitzar d’altres punts marcats. Amb els llums rasants busquen més forats de tatxa a l’envà. N’hi ha quatre. Hi col·loquen les tatxes i un cop més els mapes pel damunt, i amb un llapis marquen els punts que descobreixen. Un dels forats cau, aproximadament, a la seu de l’Instituto, just allà on són. Perfecte. Si aquest encaixa, els altres haurien de ser bons, per lògica geomètrica. El segon és l’estació de Príncipe Pío. Una estació de tren. Ben pensat, perquè a les estacions hi poden arribar tota mena de mercaderies. El tercer, un lloc que es diu Galapagar, al nord-oest de Madrid. La quarta tatxa assenyala un punt desert al vessant d’una muntanya que es diu Abantos, una mica més amunt de Galapagar. Al mig del no-res.