Carajillo

A l’oficial Cañas no li agrada tractar amb Justo Bueno. Li té por. Bueno és capriciós, no pot controlar el seu caràcter atrabiliari i creu que la violència és el desllorigador universal dels seus fantasmes. És un home tens, emprenyat, en brega perpètua amb el món, que és defectuós, però modulable per via de l’esporgada.

Però l’oficial pensa que hi ha moments a la vida en què s’han de deixar al marge les afinitats i posar al davant els valors suprems, és a dir, els interessos personals. Cañas és un ressentit, un personatge que trairia el seu país si considerés que l’ha tractat malament, que l’ha menystingut. Se sent desplaçat, víctima d’una conspiració per apartar-lo dels llocs de responsabilitat que el seu talent demana a crits. Fa anys que està estancat en terra de ningú, sense possibilitat de promocionar-se. Els seus superiors, que tal vegada sospiten de la seva capacitat, li encarreguen missions perifèriques, de perfil baix. Amb el temps, l’oficial Cañas ha anat covant una mala fel que li ha enverinat la sang. Un dia, sense cap motiu concret, va arribar el punt d’inflexió. Va decidir que faria mal. Mossegaria la mà. Potser així, per l’eliminació de la competència, li farien cas.

Feia temps que observava el Capmany. Passava temporades llargues fora. Sospitava quin era el material que tenia entre mans: la xarxa a Madrid. Espiava l’espia. Apuntava les seves rutines, aprofitava qualsevol excusa per donar un cop d’ull als papers que tenia damunt de l’escriptori, parava l’orella als retalls de conversa que podia captar als passadissos. Un dia va poder esbrinar un nom associat a un càrrec: un alt funcionari del ministeri d’Indústria, amb connexions amb els proveïdors de l’exèrcit. Amb això n’hi havia prou per començar una molt profitosa línia de col·laboració. I ni tan sols va haver de barrinar de quina manera podria col·locar la mercaderia. Un dia el van anar a buscar. Era l’agent Peribáñez, que tenia un sisè sentit per detectar les febleses humanes. Tu ens pots ajudar, li van dir. Sabem que saps. Va ser Peribáñez qui el va posar en contacte amb Bueno. Ell t’ajudarà, i ell ens ajudarà a nosaltres. Ho fem així. Nosaltres, els herois del CESIBE, no arribem a tot arreu, mentre que els homes de la FAI tenen una organització formidable. Tu t’entendràs directament amb ell i encabat ja passarem comptes. Menys riscos per a tu, menys per a nosaltres. Tothom hi guanya.

Bueno fa esperar l’oficial Cañas. El deixa fer, amb cinc minuts n’hi ha prou, que s’estovi una mica, que es posi més nerviós. Juga amb ell el joc del gat i la rata. Tampoc no li agrada, perquè fa temps que sap de quin peu calça, i no suporta que els motius de la seva defecció siguin estrictament de caràcter personal i no pas ideològic. Sempre l’ha citat en establiments públics, on tothom els pugui veure. Això li estalvia temps, perquè sap que Cañas anirà per feina i no s’entretindrà amb banalitats ni li escalfarà el cap amb les seves cabòries. Quan travessa el carrer Ample, Bueno es creua amb una delicada senyoreta que camina apressada en direcció a les Rambles. Què hi fas, per aquest barri, moixonet, vigila, que prendràs mal. No se’n malfia. Ai, les dones, que són el seu taló d’Aquil·les.

Cañas ha anat a amagar-se al fons del local. Bueno ha demanat un carajillo a la barra.

—Què tens? —saluda Cañas, ni un bon dia—. Espero que valgui la pena, perquè avui tinc molta feina i poc temps per perdre.

—I tant, si val la pena, diu. Torna el fill pròdig. Mossèn Farràs ha sortit del forat on s’amagava.

Quins nassos que tens, Cañas, pensa. Bufa.

—Això ja ho sé. Va estar aquí la setmana passada. Deus ser l’últim carallot de Barcelona en assabentar-se’n. Va passar la tarda del dissabte al xalet que teniu a Vallcarca, tocant el cul a la noia de la biblioteca. Si m’has fet venir per dir-me això, no cal que tornis.

L’oficial Cañas està desconcertat.

—D’això no en sabia res. He estat fora. Però sé més coses.

—Què.

—Ara és a Madrid.

—No m’ho crec. Què hi fa?

Cañas dubta. Si li parla de la bomba i alguna cosa va malament en teoria fóra possible reconstruir el camí de la filtració, i acabarien per assenyalar-lo amb el dit. Si no li diu res, la informació és igualment vàlida.

—No ho sé. És a Madrid, això segur.

—No m’ho crec.

—Hi vaig parlar ahir. Bé, amb la màquina dels codis. T’ho juro, per la memòria de ma mare.

Justo Bueno no té en cap gran concepte la substància del jurament, me la passo per la soca dels ous, brama, la memòria de la teva puta mare, si només ets bo per dir-me això val més que aixequis el cul de la cadira i fotis el camp, desgraciat, però sap llegir els senyals que li envia el visitant: el parpelleig nerviós, al límit del tic, la tremolor amb prou feines controlada de les mans, el neguit amb què pica de peus, que és la reacció de l’animal que se sap acorralat i busca una via d’escapatòria. Li està dient la veritat i s’està cagant de por. El Justo disfruta fent-lo patir una mica més. Com podria estar-ne segur, li pregunta, no seria pas la primera vegada que ens enganyes, cada vegada em queda menys paciència, i quan no me’n quedi gens faré una trucada als teus amics i d’aquí a dues hores entraràs a la Model, si és que no t’estalvio patiments abans i t’esclafo aquest cap de lluç que tens, desgraciat.