Ca l’Adela

Josep Pla va en l’altre vehicle, el que condueix la fera irlandesa. Tot d’una, veuen que el Peugeot canvia de sentit, com si a la incertesa la substituís la determinació. Prenen direcció nord, fent un gir de cent vuitanta graus, i a Josep Pla se li encongeix el cor quan, al cap d’uns quants carrers, topen amb Nuevos Ministerios, l’edifici més afrós d’Occident, amb aquella façana est que és la perfecta expressió arquitectònica de la grisor de l’ànima del funcionari. El comboi, però, evita la mola ministerial, gira per Ríos Rosas, puja de seguida per Alonso Cano i, finalment, entra en un passatge sense nom que a Pla li és molt familiar. Allà hi ha un grum que obre la tanca d’un garatge cobert per una pèrgola amb glicines i els indica amb grans gesticulacions, com si treballés en un portaavions, on han d’aparcar. Oh, i tant, ara hi cau. Oh, quin fill de puta, l’Esteve, pensa Pla. La jugada és rodona, gairebé perfecta, d’una astúcia sensacional. Com és que no se li havia acudit a ell, que havia estat un conspicu visitant de casa Adela, un dels bordells de més anomenada de la capital. Els hiverns a Madrid són freds, llargs, antipàtics, i l’escalf eròtic que necessita l’ànima pot trobar una mica de remei amb les cortesanes que la senyora Adela posa a disposició de la seva distingida clientela. La situació del local és perfecta, al costat del gran complex governamental, amb un accés fàcil i al mateix temps discret, a l’empara de la xafarderia local, ideal per escapar-s’hi després del cafè o durant l’estona que dura un partit de futbol. I és clar: l’equació resol les seves incògnites, d’una en una: la misteriosa senyora, tan distingida i tan esquiva, que havia vist a cal barber Gemis era ni més ni menys que la mítica senyora Adela, una de les llegendes del vici capitalí amb la qual, ves per on, havia compartit doble vida, sense saber-ho, en una demostració de la traça de l’Esteve a l’hora de projectar la seva xarxa i gestionar-la. Tot lliga, amb una lògica rutilant. Pla, com que havia estat un client pobre de la casa, esporàdic, poruc, dubitatiu i sense més pretensions que la satisfacció urgent de les necessitats sensuals bàsiques, mai no va tenir el privilegi de conèixer la mestressa, que no es dignava gairebé mai descendir al camp de batalla sinó que rebia les personalitats importants, els dignataris i els grans consumidors en un reservat. Ve-t’ho aquí. Que minúscul que és el món conegut.

Baixen dels cotxes. La fila que fan és indescriptible. Quatre bombers, òbviament disfressats, en diverses etapes de descomposició. Un pobre home mig esparracat, pàl·lid i ullerós, el retrat d’algú que ha estat arrencat de les urpes de la mort. Una senyoreta delicadíssima, una floreta sorgida enmig del femer. Un pistoler irlandès, vestit de pistoler irlandès amb una sotana pel damunt. Un periodista pobre, a un pas de l’evanescència. I encara rai que no hi ha la senyoreta Diosdado ni la senyoreta Madrigal. La combinació d’aquesta panòplia de personatges tan heterogenis resulta grotesca, i encara més quan organitzen una desfilada patètica camí de la porta de l’establiment. El noi que els ha obert la porta de l’aparcament es reprimeix per no haver d’exterioritzar el seu desconcert. Fent aquella feina n’ha vistes de tots colors, naturalment, però aquella comitiva supera la seva capacitat de sorpresa. Té la gentilesa, però, de sobreposar-se a la seva prevenció. L’Esteve, que ha tornat a assumir el lideratge d’aquella catèrvola patibulària, demana directament per la senyora Adela. El grum no troba arguments de pes per suposar que no tenen dret a reclamar l’atenció de la madame. Els fa passar a una saleta d’espera, una mena de resclosa entre el món real i el paradís que s’endevina escales amunt.

—Esperin-se un moment, senyors —diu.

Es miren, sense badar boca. Estan venuts. Poden passar dues coses. Que aquell vailet se’n vagi corrents a avisar la policia —només que pugi al primer pis ja n’hi trobarà una dotzena— o que es refiï de les seves bones proposicions, els faci cas i vagi a buscar la mestressa. A cara o creu.