La ràdio

L’Esteve s’ha quedat escarxofat a la poltrona, sense esma, amb la sang del cos convertida en cinc litres d’orxata esbravada, els peus en dues sabates de plom i el cap en un sac de serradures. Li falta l’aire, com li passa sempre que una glopada excessiva de realitat irromp en la seva vida i el desborda. Don Lázaro salta de la cadira, i, entre reverències i barretades, es posa la capa i se’n va. Ja he fet prou per la causa, diu, camí de la porta.

—Si aconsegueixo esbrinar alguna notícia més la sabràs pels conductes habituals, Farràs. Et desitjaria bona sort, si no fos que sóc un escèptic i, pel que intueixo, malament rai.

Això ho canvia tot, pensa l’Esteve. Si fracassa serà el desastre total. Però una bomba és una bomba és una bomba, què coi. Els ginys poden ser perfectes, obres mestres de la ciència i de l’enginyeria, però els homes no ho són i estan foradats per vicis i defectes que els fan vulnerables. Només cal esbrinar quins són els punts dèbils i actuar en conseqüència. Mai por. Foc a l’obaga. Sí, una bomba és una bomba és una bomba, i vista una, vistes totes, però l’Esteve sap perfectament que no és pas el mateix, que a la llum d’aquesta revelació, la natura de la seva missió canvia de manera radical. Tot l’afer adquireix ara una dimensió diferent, insuportable. Els dubtes s’afanyen a arribar i s’amunteguen al rebedor. Què ha de fer? Ha d’avisar a Barcelona? No seria millor tenir-ne confirmació per alguna altra banda, estar-ne segurs, fins allà on poguessin estar-ne? La prova del nou del marquès, l’escrutini del rostre culpós de dos ministres, li sembla un recurs agafat pels pèls, d’una inconsistència total. A més, de què serviria, avisar? De no gran cosa. Hi hauria escenes de pànic i corredisses. Provocaria una alarma innecessària, qui sap si donarien un pas en fals i de resultes d’això Sanjurjo s’ho prendria com a excusa, reaccionaria amb alguna atzagaiada d’animal furiós i seria pitjor el remei que el mal. Més. Quins aliats tindrien? Els americans? L’Esteve no es pot treure del cap la sospita que estan al cas de tot i que simplement els fan servir de titelles, de sòmines útils, que deixen per a ells la feina bruta i els ianquis, si de cas, es penjaran després les medalles i pronunciaran els discursets per a la posteritat. I si tot plegat és només una intoxicació, una fenomenal aixecada de camisa amb l’objectiu de fer-los donar passos en fals, exposar-los, mostrar les seves febleses? Però en qualsevol cas, sense confirmació, malament rai. I l’Esteve tampoc no sap a quina altra porta trucar. A la dels americans? No sap qui és l’enllaç de l’Agència a Madrid, i encara que ho hagués sabut és conscient que tampoc no pot contactar-hi. Els anglesos són anglesos. Els francesos prou feina tenen, i són incapaços de treballar en equip. Queden els irlandesos. L’Esteve ho comença a entendre tot. Fan d’espelma, de paraigua. Són allà per al que convingui, per fer d’enllaç, de corretja de transmissió. Si ho saben o no, és una altra qüestió. Però res no és casual.

El senyor Gemis el rescata. L’Esteve s’està convertint en una miniatura d’home, i si el barber s’espera un parell de minuts més hauria hagut de baixar amb l’escambell amb què les criatures grimpen cap al setial. Li demana si vol algun suport. No pas suport moral, que aquest ja el té, sinó algun estimulant. Una mica de química, que no fa cap mal. Per casualitat, ves per on, el barber té un cert estoc de cocaïna, un residu de la disbauxa republicana, quan gairebé te la venien als quioscos amb les llaminadures. Potser li anirà bé per aixecar l’ànim, que el veu una mica disminuït. No gràcies, Gemis, ara gairebé que no. Després de sopar, potser, li diu. Només li faltaria això: córrer per Madrid amb el cor amb palpitacions i la boca seca a la recerca de l’esca encesa que prendrà la foguera del judici final. Però abans ha d’avisar.

—Senyor Gemis. Oi que encara tenim la ràdio?

La ràdio que no és una ràdio. No ben bé. Part sí, part no. Una màquina artesanal, casolana, de la qual només se’n van fer quatre exemplars, a la mida precisa de les exigües necessitats de l’Oficina. Era la invenció del senyor Ferran Sunyer, matemàtic esguerrat que tothom deia que era una eminència. Des d’aquell moment, la tecnologia havia avançat molt, impulsada per la guerra, però era precisament el primitivisme d’aquella andròmina venerable, que havia estat muda durant gairebé deu anys, el que n’assegurava l’eficàcia. El senyor Gemis la té oculta en un forat entre dos envans, invisible des de l’exterior i al qual s’accedeix movent un armari. És un muntatge d’un enginy només comparable a la seva precarietat: l’antena és, de fet, al terrat de l’edifici, una xarxa de filferros on els veïns estenen la bugada.

El senyor Gemis, avergonyit, corre a treure les vàlvules que fan anar la seva ràdio de galena per tornar-les a col·locar al seu emplaçament original.

—És que jo, pobre de mi, em pensava que ja no la tornaríem a fer anar mai més —s’excusa.

L’Estragués havia quedat amb l’Esteve que activarien la Màquina —de la màquina en diuen, en un rampell d’originalitat, la Màquina— només en cas d’absoluta necessitat. Una emissió de ràdio no autoritzada, amb potència suficient per arribar tan lluny podria ser detectada, neutralitzada i, eventualment, localitzada. Però l’Esteve vol comunicar amb urgència amb la casa del pare, i espera que a l’altra banda algú estigui preparat per respondre. Connecta la Màquina, creua els dits perquè s’engegui després de tant de temps. S’encén el pilot vermell. El corrent, si més no, hi arriba. Les vàlvules vacil·len uns segons i s’il·luminen amb una resplendor espectral. Potser sí, que funcionaria. Treu la tapa empolsegada del teclat i escriu la fórmula d’inici. «Missa est». Cinc minuts d’espera. Pilot verd. No és ni un simulacre ni una comprovació, ep, nois, atents, que us he de dir una cosa important. El missatge ha estat enviat i només cal esperar que algú es digni a respondre. Les sessions amb la Màquina són lentes fins a l’exasperació. Però encara rai: deu minuts més tard arriba la primera resposta, que apareix impresa en una cinta de paper esgrogueït, que s’ha de llegir i cremar immediatament. «Endavant». No és fàcil fer un resum, costa molt transmetre informació delicada sota aquella capa enfarfegadora de secretisme, engranatges i precaucions. Introdueix el codi que reclama la presència obligada d’un oficial de l’escala superior. «Bruc». Set minuts de rellotge abans no torna la contesta. «Olesa». Correcte. Com us ho diria en poques paraules, pensa l’Esteve. «Bomba gran. Hamburg o Kyoto. Indicis versemblants per confirmar. No detalls tècnics». La conversa, que ha començat prou fluida, s’embussa de seguida. L’Esteve imagina corredisses i trucades. Al cap de mitja hora es reprèn la comunicació. «Continua». Què collons he de continuar, si ja he dit tot el que havia de dir. «Amenaça creïble». Deu minuts més tard: «Confirmació/proves». «Impossible». De sobte, el to canvia. «Intoxicació. Primera opció vàlida». Com que la primera opció és la vàlida? Qui són ells per decidir quina és l’opció vàlida? L’Esteve protesta. «Protesto. No vàlida». Per si de cas no queda clar, insisteix en majúscules: «PROTESTO. NO VÀLIDA». Qui hi ha a l’altra banda? L’Esteve sospita que és el Bardolet, que ha fet fora els operadors i s’ha quedat sol davant de la Màquina. «Bardolet, reforços». Sé que ets allà, podrit, a l’altra banda. Ens faran falta aliats, la intercessió de la Moreneta, la resurrecció de Ramon Berenguer IV, el retorn dels almogàvers de Roger de Flor o de la Coronela del gremi de teixidors, qualsevol suport que ens pugui ajudar en aquesta hora confusa. «Seguiu instruccions primeres», diu la Màquina. No havíem quedat en res, ningú no m’ha donat instruccions, es queixa l’Esteve, que reclama poder parlar amb el ministre Badia o, si no pogués ser, amb l’Estragués. «Impossible». «Esperaré el que calgui». «Impossible». «Insisteixo». A l’altra banda volen saber qui és l’interlocutor. «Identificació», demanen. És evident que a Barcelona no hi ha ni el Bardolet ni l’Estragués. L’Esteve, doncs, dubta una bona estona, abans de decidir-se a escriure «Mossèn Farràs». Ja ho ha dit. Quin mal hi ha? Potser el seu nom servirà perquè li facin cas d’una vegada. Insisteix a parlar amb el director o amb el ministre. Però no. «Tallem comunicació, seguretat compromesa». L’Esteve sap l’excusa: ho fem per la vostra seguretat, no volem que detectin les emissions, això que estem fent és com posar-se al mig de la Puerta del Sol amb un bombo i un mico vestit de grum tocant la trompeta damunt d’una escala. Pilot vermell.