N’hi ha un que dorm

Després de sopar ningú no guarda un raconet d’energia per fer una mica de sobretaula. El fet de no tenir gran cosa a dir i la incertesa de l’endemà ho impregna tot d’una melancolia viciosa. L’Éamonn i el Séan insisteixen un cop més davant de la senyora Adela, amb poca convicció i sense cap èxit, perquè els deixi anar a saludar, només saludar, les senyoretes. Les converses s’apaguen, de mica en mica. Tothom comença a desfilar. La Caitlín es queda un moment a donar un cop de mà a la senyora Adela, per deixar-ho tot endreçat. Han estat una càrrega difícil de suportar i li vol donar les gràcies per la seva hospitalitat. La Teresa ha pres tanta valeriana que ja s’ha adormit a les postres. Sortiran a les vuit en punt del matí.

El Paddy és capaç de clapar dret. És el dormilega més gran d’Irlanda, un fenomen de la fisiologia. Quan dorm, no el desperten ni trons ni trets ni crits, ni sacsejos. Tan sols ho aconseguirien llençant-li a la cara tres o quatre galledes d’aigua freda. Si mai convé, el Paddy pot passar-se tres dies sense tancar els ulls, però així que se li dóna la més mínima oportunitat, s’enrosca com un ós i no es belluga fins a l’hora prevista, sense l’auxili de cap despertador: diu que té una animeta del purgatori que es cuida que es llevi. Llavors salta del llit, fresc com una rosa.

La temptació, o la necessitat, depèn dels filtres morals que s’hi apliquin. Qui sap què els passaria l’endemà. Podria molt ben ser que estiguessin tots morts abans del migdia. Si aquell sopar havia estat l’últim, aquella nit també la seria.

—Tanca la porta, estimada. T’estava esperant. Sabia que vindries.

No, l’Esteve no sabia que vindria. Però ho desitjava. Si no hagués entrat, ho hauria somiat, i hauria estat un d’aquells somnis que no s’esborren, sinó que es consoliden en els seus detalls, es fan grans i ocupen l’espai reservat als records reals. La Caitlín entra, tanca la porta i, sense dir res, es despulla. S’estimen amb l’entusiasme de la primera vegada i la urgència de l’última, que és com haurien de ser sempre els actes d’amor, amb una fúria animal i una tendresa infinita.