Cocota

La norma número u, diuen, és que quan arribes a un territori hostil —o desconegut— has de girar el cotxe per facilitar una sortida precipitada, que no hagis de fer maniobra. L’Enric s’espera dins del cotxe, encarat vers la carretera, mig endormiscat pel solet del migdia. El desperta l’Esteve, que pica al vidre. L’Enric fa un bot. El xòfer i el copilot, que seuen al davant, ni es belluguen. L’Esteve branda la carta del president.

—Ardèvol, què en saps, d’aquesta comèdia? —diu.

A l’Ardèvol no li sembla pas que allò sigui una comèdia. No sap quin és el contingut de la carta, però, atès el que ha pogut entreveure, de cap manera diria que allò fos una comèdia. Ni un sainet: més aviat un drama o una tragèdia. Als despatxos de dalt del ministeri fa dies que estan molt nerviosos. Fets comprovats: dues setmanes enrere l’ambaixador dels Estats Units va visitar el ministre Badia, amb caràcter d’urgència. Quan Mister Schwendinger se’n va anar, el Badia gran estava més mort que viu, fins al punt que un uixer li va haver de donar una mica d’aiguanaf perquè reviscolés. Aquella va ser l’última missió de l’ambaixador, que l’endemà mateix va deixar Barcelona amb destí a Jerusalem. I des de la secretaria d’estat diuen que encara no saben a qui enviaran per substituir-lo, que s’ho estan rumiant. Sede vacante.

Què diu la carta?, gosa preguntar l’Ardèvol. És, tal vegada, la manera més senzilla d’escatir l’origen de tot aquell neguit. Mai ho hauria dit: l’Esteve, emprenyat, li diu que no pot ser que no sàpiga de què va. Al cap i a la fi, l’Ardèvol és, si és que l’Esteve no ho té mal entès, comissari general d’Ordre Públic de la República, indigne successor del gran Escofet, al cel sia.

—No en sé res, Esteve, t’ho juro —es defensa l’Ardèvol.

—De manera que el senyor comissari no en sap res —se’n fot l’Esteve.

Potser no és una qüestió d’ordre públic, protesta. Ell és només l’enviat, el correu del tsar, el torsimany. El ministre l’ha ben enredat.

—Anem a dinar, va —diu l’Esteve, que no té ganes de discutir més—. Nosaltres dos sols, si no et sap greu.

L’Ardèvol no s’ho espera, però la invitació entra dins del que és previsible. Diu als dos acòlits que baixin a la fonda, a Ordino. Reben amb entusiasme l’ordre de fotre el camp de Llorts.

—Guardeu la nota i em veniu a buscar a les dues en punt, que tirarem avall.

Tornen a pujar per la famosa gravada, però en comptes d’anar fins a l’estudi, s’aturen a la rectoria, un casalot de parets negres que està empegat a l’església. La clau és al pany, indici que a Andorra la delinqüència és desconeguda. Hi ha un gos mandrós que para el sol trist de tardor davant de l’entrada. «Passa, Moret, pàrie’t», li diu l’Esteve per fer-lo fora, però sols belluga la punta d’una orella.

L’Ardèvol, per trencar el gel, en veure que no té majordona, li diu que es pensava que viuria amb ell una d’aquelles dones tan eixerides, una pallaresa o ribagorçana de les que cuinen, renten, sargeixen i fan el que calgui. Dones avall, cabres amunt, com li havia sentit a dir tantes vegades, fent broma. No, ell no té dret a majordona, diu. El senyor rector, a Ordino, sí que en té una. Ell és un simple vicari, sense dret a cuixa. Però millor així, perquè la majordona de mossèn Iglésias no l’hauria volgut ni regalada. Igual té cent cinquanta anys. Vella és poc: la Delfina és una mòmia del temps dels carlins.

L’Esteve prepara un plat amb ceba amanida i posa al foc una cocota amb escudella, cuinada, això sí, per la majordona titular. Despenja una llonganissa, llesca pa moreno que treu del calaix de la taula. Són pobres, en aquesta parròquia, diu, i no hi ha gran cosa més. Pomes de postres i molls: nous i avellanes.

A l’Ardèvol, que ha esmorzat poc i malament, li sembla que allò és el paradís. Amb la boca plena, comenta a l’Esteve que viuen pla més bé allà dalt de les muntanyes que no pas a Barcelona, on els talls d’electricitat i el maleït racionament fan que sembli que la guerra encara no s’hagi acabat. Però l’Esteve li talla de seguida la girada bucòlica. Vol saber com l’han localitzat. L’Ardèvol no ho sap. De fet, havia sentit tots els rumors entorn de la desaparició de l’Esteve, les diferents versions. Totes eren tan contradictòries que, en el fons, apuntaven que la realitat havia de ser necessàriament una altra. Que si se n’havia anat a Amèrica, al Canadà o a l’Argentina. Que si s’havia quedat a Irlanda. Que si s’havia mort, de malaltia o d’accident. O executat, segons havia corregut la brama feia un temps. Fred, fred. No l’havien encertat ni de casualitat. Però és igual. Ara que l’han trobat comença un capítol nou.

Posa un tió al foc i, com si fos un senyal, abaixa la guàrdia. Mossèn Farràs té ganes de buidar el pap, després de tant de temps, i li és igual que sigui l’Ardèvol qui rebi la confessió. De fet, potser millor, perquè la major part de la història ja la sap. Té ganes de perdonar o, si més no, de girar full. Exposició dels fets. S’havia traslladat a Llorts així que va deixar Irlanda, el gener del quaranta-set. Pensava que aquell era el primer pas d’una difícil maniobra d’acostament, delicada, potser suïcida: a quatre hores de cotxe hi havia un munt de gent que tenia moltes ganes de fer-li la pell. Però l’Esteve confessa que començava a estar una mica tip de viure al purgatori —o són els llimbs?—, i feia un temps que s’estava plantejant el retorn a la vida civil. No acabava de trobar la manera, segurament perquè en el fons sap que no podrà presentar-se a Barcelona així com així, on ha deixat una legió d’enemics jurats. Viure a Llorts no és mala cosa. Llegeix llibres que li pugen de la biblioteca del seminari de la Seu, toca l’harmònium als vespres, dóna classes a la canalla i diu missa i confessa i bateja i casa i tot això sense poder-ho fer. I poca cosa més. Després de sopar, dia sí dia no, juga a la botifarra a cal Quetal. La seva vida social s’acaba aquí.

L’Esteve agafa un parell de caliquenyos, fets a la fàbrica Reig de Sant Julià, que guarda en una capsa de llauna que hi ha a l’escudeller. Pren un buscall del foc per encendre’ls. En remoure les brases s’aixeca un estol d’aixarnoles. Aquelles revelacions han incomodat l’Ardèvol. S’hauria estimat més que hagués estat algú altre l’encarregat de reprendre el contacte, però és conscient que ell era el qui tenia tots els números, per imperatiu biogràfic. Des que havien coincidit per primer cop, en aquella barricada tan ferma d’Estat Català que van aixecar al portal de l’Àngel, el sis d’octubre del trenta-quatre, les seves biografies, per bé o per mal, han discorregut per camins paral·lels, però no sempre ben harmonitzats. Fumen una estona, i callen.

—Baixaràs amb nosaltres? Hi ha una reunió programada demà a les dotze. Vols que t’esperem?

—Demà al matí —diu l’Esteve—. Avui encara tinc una mica de feina. Comenceu a passar.