Vells pelegrins

Quan surten al pati el sol naixent és eclipsat pels volums mesopotàmics dels edificis de Nuevos Ministerios, que semblen haver crescut cinc o sis pisos més durant la nit passada. Abandonen ca l’Adela amb la màxima discreció, perquè si mai algú els veiés aixecarien sospites del tot justificades. No hauria estat gens estrany trobar-hi personatges respectables en diverses fases d’un procés de relaxament moral, però sí que hauria cridat l’atenció una desfilada de tots els estaments eclesiàstics en perfecte estat d’inspecció.

El comboi el formen tres vehicles. No estalvien cap element de decoració. Pengen rosaris dels retrovisors, banderetes amb els colors del Vaticà i els colors d’or i sang de la gran nació que els acull, enganxen estampetes de sant Cristòfor als tabliers. Semblen tres capelletes ambulants, a les quals només faltarien uns canelobres, reixetes de confessionari, sagraris i llànties d’adoració perpètua. Fins i tot pengen una palma beneïda a cada radiador. Intenten repartir bé el passatge, de manera que no hi hagi desequilibris ètnics o geopolítics. L’Esteve condueix el primer vehicle, un haiga lluent, del parc mòbil de la casa, al qual han col·locat al parafang una banderola pintada amb l’escut impossible d’un cardenal. Josep Pla, molt introduït en el seu paper, ha exigit que fos una llagosta, perquè un cop n’havia vist un d’igual, en una església de Roma. A tots els efectes, doncs, Pla és la reencarnació de Nicolau de Cusa. No hi fa res que aquest porprat faci cinc segles que és mort, perquè ningú no tindrà esma d’anar-ho a comprovar. Ha insistit perquè hi posin l’escut amb la llagosta, coronat pel barret de cardenal i les cintetes. Qualsevol escrúpol d’ucronia ha estat escarnit pel nou membre del col·legi cardenalici. L’Esteve ha recuperat el passaport polonès, i és el xòfer i secretari de monsenyor. Tornar a ser mossèn Wieczorek li proporciona un plus de seguretat i l’obliga a practicar la famosa mirada eslava, que consisteix a mig tancar els ulls perquè agafin una forma ametllada. No és una meravella de mirada, però si més no l’esforç l’obliga a mantenir la concentració i a no badar. Al seu costat, mossèn Mir és un reputat teòleg jesuïta, especialista en exorcismes i control d’aparicions, cosa que justifica una expressió al·lucinada i circumspecta, sempre atent a les manifestacions del maligne.

Al segon vehicle hi viatgen dues monges: la Caitlín i la Teresa. L’elecció de l’orde ha obeït a un doble compromís, entre la comoditat de l’hàbit i la capacitat evocadora del nom. Així, després de donar-hi molts tombs, són dues novícies de les Germanes Terciàries Mercedàries del Nen Jesús. La casa mare és a l’Argentina, però elles provenen d’un convent nou de trinca, fundat a Suïssa l’any passat pel pare Codina, que és un santó d’aquells que tenen estigmes i posseeixen el do de la bilocació. Condueix el mut Pepe, content per participar en aquella moguda que li sembla d’una gran transcendència. L’acompanya l’Esteve Albert, que sap estrafer un fantàstic accent argentí a còpia d’haver cantat tangos durant la seva joventut. Si li ho demanen, assegurarà que és un dels capellans encarregats de posar ordre als gineceus conventuals.

El tercer vehicle és el de la força de xoc, el Peugeot que van robar per anar a buscar l’Esteve a cal Castillo. L’ocupen el Paddy, l’Éamonn i el Séan. Tres devots marianistes irlandesos, tres, que s’han apuntat amb entusiasme a l’expedició cap al Prado Nuevo. Aniran al darrere, tancant l’expedició, amb la seva potència de foc a punt, per si de cas van mal dades.

L’Esteve fa un simulacre de passi de revista, per estalviar sorpreses de darrera hora. Tot està en ordre, les sotanes ben cordades, les toques al seu lloc. Malgrat això, l’aspecte que fan, il·luminats per un fanal grogós, és terrible. Tot està a punt. Donen gràcies infinites a la senyora Adela, que s’està amb una bata a la porta del pati interior, esglaiada, esperant que se’n vagin d’una vegada.

—Arrenquem, va —diu el cardenal Pla—. Alea jacta d’allòs, que ens esperen a dinar.

Cap a El Escorial hi falta gent. Avancen pel carrer Ávila, en direcció est. L’Esteve té el pressentiment que alguna cosa anirà malament, i intenta endevinar quina serà la baula feble de la cadena. Potser l’error és pensar que només n’hi ha una. Quan encara no fa ni dos minuts que circulen, Pla, ben espaterrat al seient del darrere, tusta l’espatlla de l’Esteve.

—Eh, mossèn Wieczoelquesigui. Un moment d’atenció, sisplau.

Tem el pitjor. És el to del que vol demanar-te una cosa complicada. La baula feble.

—Mani’m, eminència.

—A veure, Esteve. Com t’ho diria sense que t’emprenyessis. Hauríem de fer una escala tècnica. Serà només un moment. És aquí a la vora mateix. Carrer Guadalix. Saps on és? Jo t’ho indico.

—Quina una en portes de cap, ara, Pla?

Només és capaç de respondre amb una evasiva.

—Tot el que faig és pel bé de la causa, Farràs. Hauries d’haver après a fer-me confiança, després de tants i tants anys. Serà una agradable sorpresa, ja veuràs. Gira ara, per Llorente em penso que és, i després de seguida a l’esquerra, que ja hi serem. No ens desviarem ni una engruna, t’ho prometo.

El matí ha començat per a l’Esteve amb foscos pressentiments. No els ha dit res: no té per què fer-ne partícips els companys, però s’estan acomplint els mals averanys que el corsequen. Tot és encara pitjor, ara. Electricitat estàtica i una nova ocurrència del Pla. El que faltava.

—Digue’m què està passant o et faig baixar ara mateix.

L’Esteve ha d’exercir la seva autoritat. La poca que li queda. La confiança fa fàstic. Aprofita l’aturada en un semàfor. Parla fluixet, com el nen al qual han enxampat fent una entremaliadura. Havia tirat pel dret.

—Eh, mira, hi ha una nova incorporació. Del tot complementària a la nostra troupe i de fidelitat assegurada. Enormement útil per als nostres propòsits, siguin els que siguin. T’ho prometo. No he pensat a dir-t’ho abans, però és que hem estat molt ocupats. Satisfacció garantida. Si no surt bé, et torno els quartos.

—Hòstia, Pla —brama l’Esteve—. Ara mateix t’escanyaria.

—Després, després. Ja hi haurà temps per a tot això. Ara gira, sisplau. Atura’t a la cantonada mateix, que torno de seguida.

El senyor cardenal de Cusa baixa del cotxe i s’acosta a un dels portals, on hi ha el cartell d’una pensió. Fa dos tocs al picaporta i torna corrent cap al cotxe. Una senyora que passa per allí, gens acostumada a trobar-se un cardenal apressat a la cantonada de casa, fa el gest de besar-li l’anell, i Pla, en adonar-se’n, frena, li allarga la mà i la beneeix, amb una traça notable, com si ho hagués fet tota la vida. Pel retrovisor l’Esteve mira la cara d’ensurt dels companys dels altres cotxes, que no compten amb aquella escala inopinada. Al cap de cinc minuts de rellotge, del portal en surt un tros de dona, altíssima, maquillada i vestida com si fos una artista de cine, amb un vestit massa curt per als costums espanyols, un abric clar de pell girada i un barret amb forma de pastís coronat per una ploma de flamenc blau. Arrossega com pot dues maletes enormes, fent equilibris per no caure amb aquells talons de mig pam que porta, com si li fessin cap falta. Déu meu, diu l’Esteve. És l’Adi. Adi Enberg, la senyora esposa —o això tenia entès, però no en pot estar del tot segur— de Josep Pla. Ho hauria d’haver sospitat.