Prado Nuevo

El sergent els deixa passar, saludant amb el braç aixecat a la romana i acomiadant-se dels expedicionaris amb unes llagrimetes d’emoció. El trajecte, que a partir d’aquell moment amb prou feines dura tres quarts d’hora, és ara una passejada plàcida i distreta. Pla ho aprofita per fer una capcinada, a la qual s’afegeix de seguida el professor Mir, exhaust després d’haver generat aquell bé de Déu de turbulències espirituals. Superats uns dies d’angúnies i de trepidant vida urbana, els espais oberts i els aires frescals de la Sierra els eixamplen el cor i s’encomanen d’un optimisme que, tot i que és il·lusori i no té cap fonament en la realitat, els va la mar de bé. Van bé de temps i decideixen acostar-se al Prado Nuevo. Quan arriben a El Escorial no els cal demanar on és, perquè el formigueig d’una gernació de persones en un secarral a l’esquerra de l’entrada al poble els indica quina ha estat la partida afavorida per la voluntat divina. Pla, que fa anys que no posa els peus a El Escorial, va inventar-se l’emplaçament de la visió després de llegir un anunci de revisió del cadastre de finques rústiques publicat a l’ABC. Dir que allò és un prat és un exercici d’optimisme, perquè l’herba està tota torrada i hi ha més rocs que no pas vegetals amb clorofil·la. Això no priva el trànsit de tafaners i fidels, esperançats de poder trobar-se amb una expressió de l’inefable a tocar de casa. Aparquen en un marge de la carretera. Conscients que la seva presència al complet potser aixecarà més polseguera, dubten si és millor enviar-hi una delegació reduïda, però el cardenal Pla els convenç perquè hi baixin tots, perquè li fa il·lusió de comprovar in situ la potència generatriu de la seva crònica. Ell, si més no, hi anirà, i la resta que facin el que vulguin. De res no serveix raonar-li que la presència d’un purpurat en acte de servei provocarà una agitació notable en aquell aplec marià. Pla objecta que, tal com es pot observar des d’on han deixat els cotxes, l’agitació ja és més que notable i no els vindrà d’un cardenal, que ni es notaria entre aquell eixam de fidels i la presència latent de la Mare de Déu.

El senyor Camilo Palacios, registrador de la propietat del registre número tres de San Lorenzo i testimoni únic i principal de l’aparició, no hi és, perquè es tracta d’un personatge de pura ficció i sobretot perquè a El Escorial no hi ha tres oficines de registre. Però això no és cap obstacle per als devots, que miren el cel i veuen en els núvols que baixen del Guadarrama tot de formes premonitòries, que si un àngel, que si un colom amb les ales esteses, que si una custòdia radiant. Els més agosarats asseguren que el sol balla. I una senyora gran, vestida de negre de cap a peus, comença a cridar que ha vist la Senyora resplendir dalt d’una freixera, tal com ho proclamaven els diaris.